QUIERO TODO.

Quiero ser paciente.

Quiero ir pausado y sin prisa,

saboreando cada momento que la vida me da.

Quiero no darle tantas vueltas a las cosas.

Quiero no ser tan obsesivo.

Quiero aprender que todas las cosas tienen un proceso, y que el “todo” no se consigue “ahora mismo”.

Quiero andar mirando a mi alrededor, no absorto en mis pensamientos.

Quiero tener un motivo por el que sonreír cada día.

Quiero no tener complicaciones

Quiero no hundirme cuando las cosas no salen como esperaba.

Quiero aprender de cada paso en falso.

Quiero que todo en mi fluya.

Quiero sentirme libre.

Quiero la paz interior.

Quiero abrazar y ser abrazado.

Quiero el calor de los míos.

Quiero ciento veinte kilómetros de bici a tu lado.

Quiero por las noches un beso en la frente de los tuyos.

Quiero un Nero junto a ti.

Quiero que todo vaya bien contigo.

Quiero ir poco a poco.

Quiero un veinti-uno de febrero junto a ti.

Quiero dormir a tu lado.

Quiero ver tu cara al despertar.

Quiero viajar por rincones insospechados.

Quiero soñar.

Quiero aventuras.

Quiero experiencias nuevas.

Quiero ver un sol radiante por las mañanas.

Quiero ver el cielo azul.

Quiero escuchar los pájaros al andar.

Quiero pasear bajo la fina capa de lluvia de Liverpool.

Quiero un Menorca y su paz.

Quiero tener una “vida normal”,

Sin recaídas de ningún tipo

Quiero dejar de ir al medico, cada mes.

Quiero tatuarme mi R en la muñeca,

Para no olvidar, para no caer de nuevo, para al mirarla saber que salí adelante.

Quiero no ingresar nunca mas al hospital

Quiero aprender a estar “solo” sin depender de los demás.

Quiero aprender a disfrutar del momento,

Rodeado de gente o solo, pero disfrutando.

Quiero expresarme bien cuando hablo, sin nervios,

Quiero no tener miedos interiores.

Quiero ser comprendido, tal como soy,

Quiero noches de verano.

Quiero atardeceres en la playa.

Quiero un piso de alquiler.

Quiero abrir un pequeño café,

Acogedor, tranquilo, donde al entrar el tiempo se pare.

Quiero que mis sueños se cumplan ya de una vez.

Quiero ser feliz.

Quiero creer que soy feliz.

PRIMERA SETMANA A VALENCIA...

Les coses fa temps que van canviar, i la feina ja no es una prioritat a la meva vida, ja no es el mes important, jo he canviat, i durant aquets dos anys i mig m’han passat tantes coses, e descobert tantes coses, que a conseqüència de tot això jo e anat canviant… i ara me’n adono…

La primera setmana completa a Valencia, encara que a anat endavant sense cap problema a la feina, s’ha fet llarga, pesada, feixuga… Trobo a faltar coses de Barcelona, i la vida que portava, amb qui xerrava , amb qui em relacionava, en definitiva, amb tota aquella gent que m’ha fet costat tot aquest temps, i que per a mi eren molt importants..

Se que que la vida que portava a Barcelona, no era normal, i jo m’havia de espavilar, però en el fons sabia que passaria això…

Que em sentiria sol. Em vaig deixar endur, per totes les opinions del meu voltant, inclòs d’una dona que nomes valora l’aspecte mèdic, i vaig oblidar d’escoltar-me. Ara se el perquè me’n vaig anar a Liverpool, i el per que allò em va fer sentir tan be, lliure, i a conseqüència de allò vaig créixer i vaig madurar, i va fer que veies la vida de un altre manera. I desprès esta el “viatge a la lluna”, que va ser el punt d’inflació al per que jo e canviat tant interiorment, per això estic tant agraït d'aquell “viatge astral”per que gracies allò em va fer sentir lliure, millor persona, mes humà, mes sensible, i amb uns altres valors.

Encara que e fet moltes coses aquesta primera setmana completa, els amics, pesa important del perquè vaig vindre no els veig, tenen la seva vida muntada, ja no es com quant vivia aquí, i apart, els meus horaris son incompatibles amb els seus…

En alguns moments no tinc coses a fer, i aleshores es quant li donc voltes a les coses..

Trobo a faltar la meva família, a vosaltres, els que heu estat aquí durant tots aquets dies, els que m’heu fet costat en els moments mes difícils, que m’heu ajudat amb consells i xerrades..ara me’n adono de tot el valor important que per mi tenia aquells moments.

També us trobo a faltar a vosaltres, als amics, de Barcelona, a la meva gent, com son les coses ee?? Fa dos anys i mig no tenia relació amb vosaltres, i ara sento la necessitat de estar amb vosaltres.

I a tu… també et trobo a faltar.. em ve de gust estar amb tu, encara que ens coneixem poc, encara que estan aquí parlem molt, et trobo a faltar.. hi han moments que em venen de gust abraçar-te, donar-te un peto, xerrar amb tu, i no puc..

Sort del diumenge que agafo el tren me’n vaig e intento carregar piles per tota la setmana,i torno renovat, i amb ànim per aguantar la setmana..

Quant estava a Barcelona, no volia estar allà, sempre o comparava amb València, ara que estic aquí vull estar a allà..

Cada dia que passa, me’n adono mes que la meva etapa laboral a valència es va acabar.

Intentaré portar-ho el millor que pugui, suposo que encara m’haig de acostumar, tot i aixi es un repte, enfrontar-me a la feina un altre cop, encara que nomes porto una setmana i ja e tingut prou per saber que puc començar a treballar on vulgui, per que estic preparat.

GRACIES PER FER-ME RECORDAR AQUELL DIA

Avui m’han fet recordar aquell dia, en que sobre la bici creia que no pujaria el tibidabo. I poc a poc he anat recordant tot l’esforç que vaig fer, com em queien les gotes de suor, com la respiraccio es trencava, com el cor bategava de energia, com no vaig baixar de la bici encara que em moria de ganes…
Encara recordo lo bonic que va ser, tots dos sols, com m’animaves, com m’empanyies, com m’ajudaves.
I l’esmorzar de despres mentre parlavem de l’aficcio que aquell dia ens va començar a unir.
Recordo aquella sensació de satisfacció per el meu cos, i la dutxa revitalitazadora de desprès, i com em vaig sentir de viu durant tot el dia a pesar de la gran quantitat de medicació que portava a sobre, a pesar de tot el patiment que portava al darrere… Vaig descobrir en mi una sensació que no coneixia.
No em vaig deixar vèncer per el patiment i per les ganes de posar peu a terra.
Ara es tracte de això, de aixecar-te del llit com o vaig fer aquell dia, de no posar peu a terra, de anar pujant poc a poc, amb constància, amb esforç, amb energia. Nomes així me’n sortiré, se que puc encara que costi, encara que mi deixi la pell, costarà, costarà molt… però se que puc.