GRACIES PER FER-ME RECORDAR AQUELL DIA

Avui m’han fet recordar aquell dia, en que sobre la bici creia que no pujaria el tibidabo. I poc a poc he anat recordant tot l’esforç que vaig fer, com em queien les gotes de suor, com la respiraccio es trencava, com el cor bategava de energia, com no vaig baixar de la bici encara que em moria de ganes…
Encara recordo lo bonic que va ser, tots dos sols, com m’animaves, com m’empanyies, com m’ajudaves.
I l’esmorzar de despres mentre parlavem de l’aficcio que aquell dia ens va començar a unir.
Recordo aquella sensació de satisfacció per el meu cos, i la dutxa revitalitazadora de desprès, i com em vaig sentir de viu durant tot el dia a pesar de la gran quantitat de medicació que portava a sobre, a pesar de tot el patiment que portava al darrere… Vaig descobrir en mi una sensació que no coneixia.
No em vaig deixar vèncer per el patiment i per les ganes de posar peu a terra.
Ara es tracte de això, de aixecar-te del llit com o vaig fer aquell dia, de no posar peu a terra, de anar pujant poc a poc, amb constància, amb esforç, amb energia. Nomes així me’n sortiré, se que puc encara que costi, encara que mi deixi la pell, costarà, costarà molt… però se que puc.

MOLT HA PLOGUT DES DE ALESHORES...

Feia temps que no hi tornaves, en aquesta terra que em va acollir durant gairebé cinc anys. Moltes coses han passat des de que la vaig trepitjar per últim cop. Ara tot és diferent. Cap de setmana curt però intens, ple de experiències positives, amb gust de retrobament, de família, de calma…
La trobaves a faltar aquesta terra de llum i de color, de pólvora i de foc que tants bons moments et va donar.

UN DIA CLAR MALGRAT LA BOIRA

Aquest mati, Barcelona s’ha despertat mig emboirada. Una boira suau que a mida que les hores passant es va fent mes espessa. Paisatge boirós que et fa pensar en Liverpool, Londres i amb ells la seva llum i la seva llibertat que et va donar a tu.

Una boira que et fa veure amb claredat el que t’ha passat.

El teu cap també s’ha emboirat, s’ha emboirat tant que fins i tot a contagiat tot Barcelona. Però saps amb certesa que dema sortirà el sol, o pluja, la veritat es que tant t’he fot, perquè avui et sents be, amb mitja o gairebé tota la batalla guanyada.

Però encara et toca ser una mica mes pacient, i seguir sent pacient fins que tornis a ser tu mateix, que serà quant surtis d’aquí dintre.

CON LA MUSICA A OTRA PARTE

Aquí deixo una cançó que m’ha acompanyat durant la meva llarga estada a la lluna.

Una cançó que es diu “ El día que no pueda mas” que per mi diu moltes coses, espero que us agradi. Disfruteu-la com jo la he disfrutat.

FINAL DEL TÚNEL

Ha estat un mes dur, però mica en mica ja es va acabant, just avui he rebut l’alta així que a poc a poc tot va tornant a la normalitat. El final del túnel ja fa dies que s’entrevela i la gran llum del sol ja ho escalfa e il·lumina tot de nou. Durant el meu periple per la lluna he escrit molt i molt variat, així que amb paciència aniré penjant escrits vells que ara ja tenen per mi una altra dimensió, cal dir que també s'omplira de noves histories, moments i sensacions.

RECORDS D'ESTIU

Potser perquè son èpoques caloroses, i tu estàs aquí dalt passant fred i mullant-te, aquesta imatge sense voler-ho t’ha vingut al cap. Un quadre que penjava d’unes parets i que els teus ulls veien en temps d’estiu. Una imatge que et fa venir al cap centenar de records. Records d’ahir, d’avui, de sempre. Records solitaris i també de compartits, però en tot cas records envoltat de gent que estimes.

Una imatge que et transporta a cases grans i espaioses, parets blanques, finestres verdes que avanç eren marrons, habitacions compartides.

Dinars fets amb amor, tardes de platja i siluetes passejant per la sorra.

Butaques relaxants, moments de sobretaula jugant fent trampes al domino, i sobretot a migdiades endormiscades totes això si, envoltades de llibres. A Lluís i Pepi, a veïns, amics, i família.

Però també, hi venen records borrosos de jocs al carrer, de tertúlies de matinada, mapes del tresor dibuixats a ma, capses vermelles plenes de ninots, piscines petites de plàstic que avanç semblaven grans. I fins i tot records de ombres llunyanes, algu que amb camisa blava, barret blanc i ulleres de sol, seia a la seva cadira mirant quelcom passava al mig del carrer. Records també d’algun gos carinyos que es deixava passejar.

Infinitat de imatges, d’històries, de sentiments i moments compartits. Que estan aquí a dalt i sense saber perquè, t’han vingut al cap. Records que et fan feliç, records d’estiu, pensaments i sensacions viscudes que ara ja no pots oblidar, però tots:

RECORDS QUE TROVES A FALTAR