I per fi arriba el dia en que agafo l’avio cap a Menorca. Moltes coses han passat, l’espera ha estat llarga, no tot ha anat com hauria desitjat, però tenia tantes ganes…
M’esperan deu dies emocionants, plens de tranquilitat, de festes de Sant Joan, deu dies de platja i de racons bonics, però sobrtetot m’esperan uns dies en que gaudire i em deixare endur per la magia d’aquesta illa.
Diumenge 20 de juny del 2010
Aquest mati, Barcelona s’ha despertat mig emboirada. Una boira suau que a mida que les hores passant es va fent mes espessa. Paisatge boirós que et fa pensar en Liverpool, Londres i amb ells la seva llum i la seva llibertat que et va donar a tu.
Una boira que et fa veure amb claredat el que t’ha passat.
El teu cap també s’ha emboirat, s’ha emboirat tant que fins i tot a contagiat tot Barcelona. Però saps amb certesa que dema sortirà el sol, o pluja, la veritat es que tant t’he fot, perquè avui et sents be, amb mitja o gairebé tota la batalla guanyada.
Però encara et toca ser una mica mes pacient, i seguir sent pacient fins que tornis a ser tu mateix, que serà quant surtis d’aquí dintre.
A vegades, les coses, les has de dir i les has de dir per el nom que sents, per el que són, per el que tenen. Sempre has de posar nom als sentiments, a les emocions i les sensacions, als moments i a les respostes, perquè les portes a dins, tant a dins que si no ho dius esclates, t’angoixes. I es aleshores, quan dius les coses per el nom que tenen, es quant et treus un pes de sobre. I tot pot començar a tornar a la realitat, a començar de nou, reinventan-se un mateix i així a la vegada, il·lusionar-te un altre vegada per les noves coses.
I a poc a poc anar tirant, com sempre ho has fet, però aquest cop amb paciència , amb prudència i sobretot amb més seny. Per que es aleshores quant et vas fent gran de veritat.
Gràcies a tots i a totes, per els ànims i el suport rebut, per deixar-ho tot i venirme a veure, per les trucades de suport a casa. Gràcies als metges que son uns grans professionals. Gràcies als petons, abraçades, carícies,mirades de complicitat, de patiment, als avions i trens vinguts de lluny, infinitats de moments plens d’afecte que, a vegades , estan aquí dalt, tancat, aïllat, jo no entenia el perquè de tot plegat.
Gràcies a tots però en especial a vosaltres tres. Perquè no heu tira endarrere a pesar de les meves mirades d’odi, les respostes a les vostres converses, els enfadós i les confessions que a vegades feien mal, molt de mal.
Gràcies perquè heu estat aquí, com sempre ho heu estat, heu estat fixes, sense por encara que en realitat en teníeu. Heu estat aquí sense moure’s del costat, de quin costat? El meu costat.
I se, que a pesar de la distancia que algun dia ens pugui separar, estareu sempre al meu costat si fa falta, se que ho donareu tot per animarme. Perquè es això, estan junts, perquè aquesta es la base, el nucli, la unió que sempre ens ha fet grans.
Parada tècnica, la que ara efectues aquí, a la que es la teva ciutat.
Parada de repostament la que fas a Barcelona, la ciutat on has nascut, la que t’ha vist créixer i on hi viu la gent que mes estimes. Toca aturar-se, recargar piles, i pensar…
Pensar un nou destí, un nou lloc, nous horitzons per descobrir i en els quals et puguis novament enriquir de experiències noves.
No saps per quant de temps, però necessites posar benzina al cos, pensar el següent pas a seguir, el camí a triar…
Fa cinc anys que ja no hi vius, durant aquets cinc anys has passat per dos ciutats diferents una de l’altre, i sobretot diferents a Barcelona. Et be de gust estar un temps per aquí, gaudint de la que es la teva gent, dels amics, del barri, dels carrers que tantes vegades et van veure passar. Però a la vegada et fa por, no saps molt be si tu t’hi acostumaràs del tot. El que si saps es que nomes es tracte de una petita parada, tècnica, per recargar piles, repostar benzina i seguir…
Per tot el que un dia et vaig escriure, i molt mes, avui et dic gràcies, mes que mai, per que aquell llunyà 5 de desembre de 1985 vinguessis al mon, gràcies també per haver cuidat de mi en tot moment, fins el punt que si jo s’havia que et tenia al costat a la vegada sabia que no em podia passar res dolent, i sobretot, sobretot….
GRÀCIES PER SER
Perquè tothom necessita tenir el seu altre lloc, on poder assaborir els moments solitaris, un lloc per amagar i a la vegada alliberar les pors i les angoixes,
Es igual el que vulguis fer, perquè aquest lloc es teu. El que si es important es que cadascú tingui, en alguna part, un altre lloc.
