Per tot el que un dia et vaig escriure, i molt mes, avui et dic gràcies, mes que mai, per que aquell llunyà 5 de desembre de 1985 vinguessis al mon, gràcies també per haver cuidat de mi en tot moment, fins el punt que si jo s’havia que et tenia al costat a la vegada sabia que no em podia passar res dolent, i sobretot, sobretot….
GRÀCIES PER SER
A mi no em surt tant bé com tu això de descriure i escriure el que sento, i encara menys dir-ho però crec que en aquest cas tampoc fa falta. Crec que els gestos, les abraçades i les accions ja parlen per si soles. No m'has de donar les gràcies, no he fet res que ningú no hagués fet per algú que estima. Ja saps que aquest any m'ha donat per fer propòsits i complir-los (a la màxima en que pugui)i un d'ells era cuidar i gaudir de la gent que estimo i s'ho mereix.
ResponEliminaTampoc voldria convertir aquest comentari en un dramón d'aquells d'Antena 3 on surt tota la família i tot el públic plorant. Simplement, com ens va dir aquell que es car de veure i amb qui precisament acabo de sopar, formar un equip entre els germans es clau a la vida.
Bona nit i ens veiem demà a L'pool!