PRIMERA SETMANA A VALENCIA...

Les coses fa temps que van canviar, i la feina ja no es una prioritat a la meva vida, ja no es el mes important, jo he canviat, i durant aquets dos anys i mig m’han passat tantes coses, e descobert tantes coses, que a conseqüència de tot això jo e anat canviant… i ara me’n adono…

La primera setmana completa a Valencia, encara que a anat endavant sense cap problema a la feina, s’ha fet llarga, pesada, feixuga… Trobo a faltar coses de Barcelona, i la vida que portava, amb qui xerrava , amb qui em relacionava, en definitiva, amb tota aquella gent que m’ha fet costat tot aquest temps, i que per a mi eren molt importants..

Se que que la vida que portava a Barcelona, no era normal, i jo m’havia de espavilar, però en el fons sabia que passaria això…

Que em sentiria sol. Em vaig deixar endur, per totes les opinions del meu voltant, inclòs d’una dona que nomes valora l’aspecte mèdic, i vaig oblidar d’escoltar-me. Ara se el perquè me’n vaig anar a Liverpool, i el per que allò em va fer sentir tan be, lliure, i a conseqüència de allò vaig créixer i vaig madurar, i va fer que veies la vida de un altre manera. I desprès esta el “viatge a la lluna”, que va ser el punt d’inflació al per que jo e canviat tant interiorment, per això estic tant agraït d'aquell “viatge astral”per que gracies allò em va fer sentir lliure, millor persona, mes humà, mes sensible, i amb uns altres valors.

Encara que e fet moltes coses aquesta primera setmana completa, els amics, pesa important del perquè vaig vindre no els veig, tenen la seva vida muntada, ja no es com quant vivia aquí, i apart, els meus horaris son incompatibles amb els seus…

En alguns moments no tinc coses a fer, i aleshores es quant li donc voltes a les coses..

Trobo a faltar la meva família, a vosaltres, els que heu estat aquí durant tots aquets dies, els que m’heu fet costat en els moments mes difícils, que m’heu ajudat amb consells i xerrades..ara me’n adono de tot el valor important que per mi tenia aquells moments.

També us trobo a faltar a vosaltres, als amics, de Barcelona, a la meva gent, com son les coses ee?? Fa dos anys i mig no tenia relació amb vosaltres, i ara sento la necessitat de estar amb vosaltres.

I a tu… també et trobo a faltar.. em ve de gust estar amb tu, encara que ens coneixem poc, encara que estan aquí parlem molt, et trobo a faltar.. hi han moments que em venen de gust abraçar-te, donar-te un peto, xerrar amb tu, i no puc..

Sort del diumenge que agafo el tren me’n vaig e intento carregar piles per tota la setmana,i torno renovat, i amb ànim per aguantar la setmana..

Quant estava a Barcelona, no volia estar allà, sempre o comparava amb València, ara que estic aquí vull estar a allà..

Cada dia que passa, me’n adono mes que la meva etapa laboral a valència es va acabar.

Intentaré portar-ho el millor que pugui, suposo que encara m’haig de acostumar, tot i aixi es un repte, enfrontar-me a la feina un altre cop, encara que nomes porto una setmana i ja e tingut prou per saber que puc començar a treballar on vulgui, per que estic preparat.

GRACIES PER FER-ME RECORDAR AQUELL DIA

Avui m’han fet recordar aquell dia, en que sobre la bici creia que no pujaria el tibidabo. I poc a poc he anat recordant tot l’esforç que vaig fer, com em queien les gotes de suor, com la respiraccio es trencava, com el cor bategava de energia, com no vaig baixar de la bici encara que em moria de ganes…
Encara recordo lo bonic que va ser, tots dos sols, com m’animaves, com m’empanyies, com m’ajudaves.
I l’esmorzar de despres mentre parlavem de l’aficcio que aquell dia ens va començar a unir.
Recordo aquella sensació de satisfacció per el meu cos, i la dutxa revitalitazadora de desprès, i com em vaig sentir de viu durant tot el dia a pesar de la gran quantitat de medicació que portava a sobre, a pesar de tot el patiment que portava al darrere… Vaig descobrir en mi una sensació que no coneixia.
No em vaig deixar vèncer per el patiment i per les ganes de posar peu a terra.
Ara es tracte de això, de aixecar-te del llit com o vaig fer aquell dia, de no posar peu a terra, de anar pujant poc a poc, amb constància, amb esforç, amb energia. Nomes així me’n sortiré, se que puc encara que costi, encara que mi deixi la pell, costarà, costarà molt… però se que puc.

PERQUE COSTI EL QUE COSTI SEMPRE SURT EL SOL.

A vegades et sents perdut, sense força, sense ànim… i cal parar-se agafar aire… a vegades creus que no pots continuar, que mai acabarà de sortir el sol.

I quant el sol esta sortint, ve alguna cosa i et fa aterrar de nou. i tornes a sentir aquest sentiment de ràbia, de pena i tristor, de pèrdua, de culpabilitat, de que s’acaba el mon… aquest sentiment que no et deixa viure des de fa un temps.

Però potser ja es hora de esforçar-se, de remuntar, e fer un avanç, un pas mes. I tirar endevant, com sempre ho he fet, sense por, i deixant-me la pell. Per molt que costi, altres vegades ho e fet.. he pogut sortir de pitjors… Se que no estic ni estaré sol perquè sempre tindre el suport incondicional de la gent que estimo i t’estima, la que mai t’ha deixat de banda, la que sempre a estat aquí i la que mai t’ha fallat.

Però jo haig de fer l’esforç, intentar-ho amb tota la força, amb totes les ganes, com quant vaig sortir de l’hospital, amb aquella energia que em menjava el mon, i amb aquella sentiment que ningú ni cap cosa em podien fer caure.

RETROBAMENT

Fas el mateix passeig de sempre, el mateix camí que quant sorties de permís de tarda.
Avanç era acompanyat de les persones que mes estimes, aquest cop el fas sol, però acompanyat d’una bona melodia…
A poc a poc arribes a la platja del fòrum, lloc que tantes tardes t’hi van veure passar quan estaves i et senties malament, enfadat amb el mon, nerviós amb tot…
Platja on veies el mar i estaves tranquil i alhora et relaxava. T’assentes en una tarima de fusta veien el racó obert que deixen les pedres, deixant que la mirada es perdi en l’horitzó, et relaxes, somrius, recordes….
Avui l’aigua esta tranqui-la avanç remoguda, avui s’entreveu el fons del mar, fa uns dies, tot era foscor. Avui l’aire no bufa i el sol brilla de nou avanç, amenaçava tots els dies pluja i tormenta.
Sona la música mentre també sents el soroll del mar, avui tot esta tranquil, amb calma i la música es l’adient. Nomes falteu vosaltres tres, per tornar a gaudir del que per mi ja es un altre racó especial. Falteu vosaltres per tornar a disfrutar, i re-ensenyar-vos de nou, el que per a mi ja es un altre lloc.

RECONFORTABLE....

Passeig agradable, el que has fet aquest mati, acompanyat d'una companyia immillorable. Passeig tranquil, des del mirador fins a dalt del Tibidabo, una petita preparació per el que vindrà més endevant. A poc a poc, però sense pausa vas pujant, et costa, et canses, però t'enadon-es que respirant fons tot sembla més fàcil. A mesura que vas pujant també aneu xerrant, feia temps que no ho disfrutaves, tots dos sols, amb confiança, amb complicitat. Quan mires ja s'ha acabat el camí i ja as fet el cim, i una sensació d’alliberament i relax se t’apodera, et pares i t’ho mires... T'enadones que estàs be, a gust, que t’està anant bé aquest passeig, i es aleshores quan des d’un bar pròxim sona Coldplay, i ja es pura felicitat el sentiment que t’engloba. I t’assentes, per esmorzar, per disfrutar de la música, per rematar el passeig, per acabar de sentir-te a gust amb la companyia que tens al costat, i es quan, amb la panxa plena i el cos ple de sensacions bones, es quan enfiles el camí de tornada.

AL RESPIRAR....

Camines per el carrer, desprès d’un mes tancat allà, per fi ara tornes a estar lliure, i les coses rebent un altre sentit, el mateix sentit que quant vas tornar de Liverpool però aquest cop, a pesar del patiment, aquest cop tornes renovat.

Segueixes baixant pel carrer mentre l’aire et despentina els cabells i el sol t’il·lumina la cara, t’escalfa el cos. Jo mentrestant vaig badant amb tot, fixant-me un altre cop amb tot, però aquest cop com a espectador. Vaig mirant lentament la gent, com a poc a poc treballa, mentre tu com a bon espectador i a la vegada vividor et conformes nomes en respirar. I respires fondo, tant fort que sembla que es trenqui l’aire, perquè així a la vegada et relaxes, per que el que ha passat es molt fort i ara necessites calma i tranquil·litat.

Però segueixes caminant i alhora gaudint d’aquest paisatge que feia tant que no disfrutaves. I encara que ho intentes sents que no pots, per més que per uns moments ho desitges no pots, no vols, ara mes que mai, no vols deixar de respirar.

FINAL D'UNA ETAPA

Gairebé un any desprès, la historia es torna a repetir. Però amb la diferencia que ara es a l’inversa.

El que un dia era un viatge d’anada ara es de tornada, l’important es que tornen tots tres junts, tal com fa un any van venir.

L’únic que canvia d’un viatge a un altre son les sensacions, els pensaments i les emocions. El que avanç tenia regust a por, desconfiança i preocupació, ara a esdevingut en un sentiment de confiança, victòria i sobretot de superació.

Ella, se’n torna amb la força i la satisfacció de saber que ho aconseguit. I ells, l’altre peça important d’aquesta petita aventura, sen tornen saben que a pesar de la distancia que els separaven, han aportat el seu granet de sorra per que ella mai es sentis sola.