PERQUE COSTI EL QUE COSTI SEMPRE SURT EL SOL.

A vegades et sents perdut, sense força, sense ànim… i cal parar-se agafar aire… a vegades creus que no pots continuar, que mai acabarà de sortir el sol.

I quant el sol esta sortint, ve alguna cosa i et fa aterrar de nou. i tornes a sentir aquest sentiment de ràbia, de pena i tristor, de pèrdua, de culpabilitat, de que s’acaba el mon… aquest sentiment que no et deixa viure des de fa un temps.

Però potser ja es hora de esforçar-se, de remuntar, e fer un avanç, un pas mes. I tirar endevant, com sempre ho he fet, sense por, i deixant-me la pell. Per molt que costi, altres vegades ho e fet.. he pogut sortir de pitjors… Se que no estic ni estaré sol perquè sempre tindre el suport incondicional de la gent que estimo i t’estima, la que mai t’ha deixat de banda, la que sempre a estat aquí i la que mai t’ha fallat.

Però jo haig de fer l’esforç, intentar-ho amb tota la força, amb totes les ganes, com quant vaig sortir de l’hospital, amb aquella energia que em menjava el mon, i amb aquella sentiment que ningú ni cap cosa em podien fer caure.

SEMPRE AMB TU...

Decisions difícils, complicades, de les que fan mal, però totes meditades.

Moments delicats en el qual un ha de triar el camí a seguir, la direcció per on s’ha de continuar…

S’ha de ser valent per tirar endavant, per seguir a pesar de les circumstàncies, sabent que el millor sempre esta per arribar. Un ha de ser fort o forta, depenent dels casos i omplir-se de coratge i valentia per fer front a situacions a vegades insostenibles.

I així, poc a poc anar seguint endavant per poder continuar creixent, continuar lluitant, continuar vivint…

AL RESPIRAR....

Camines per el carrer, desprès d’un mes tancat allà, per fi ara tornes a estar lliure, i les coses rebent un altre sentit, el mateix sentit que quant vas tornar de Liverpool però aquest cop, a pesar del patiment, aquest cop tornes renovat.

Segueixes baixant pel carrer mentre l’aire et despentina els cabells i el sol t’il·lumina la cara, t’escalfa el cos. Jo mentrestant vaig badant amb tot, fixant-me un altre cop amb tot, però aquest cop com a espectador. Vaig mirant lentament la gent, com a poc a poc treballa, mentre tu com a bon espectador i a la vegada vividor et conformes nomes en respirar. I respires fondo, tant fort que sembla que es trenqui l’aire, perquè així a la vegada et relaxes, per que el que ha passat es molt fort i ara necessites calma i tranquil·litat.

Però segueixes caminant i alhora gaudint d’aquest paisatge que feia tant que no disfrutaves. I encara que ho intentes sents que no pots, per més que per uns moments ho desitges no pots, no vols, ara mes que mai, no vols deixar de respirar.

TOT TE UN NOM

A vegades, les coses, les has de dir i les has de dir per el nom que sents, per el que són, per el que tenen. Sempre has de posar nom als sentiments, a les emocions i les sensacions, als moments i a les respostes, perquè les portes a dins, tant a dins que si no ho dius esclates, t’angoixes. I es aleshores, quan dius les coses per el nom que tenen, es quant et treus un pes de sobre. I tot pot començar a tornar a la realitat, a començar de nou, reinventan-se un mateix i així a la vegada, il·lusionar-te un altre vegada per les noves coses.

I a poc a poc anar tirant, com sempre ho has fet, però aquest cop amb paciència , amb prudència i sobretot amb més seny. Per que es aleshores quant et vas fent gran de veritat.

FINAL DEL TÚNEL

Ha estat un mes dur, però mica en mica ja es va acabant, just avui he rebut l’alta així que a poc a poc tot va tornant a la normalitat. El final del túnel ja fa dies que s’entrevela i la gran llum del sol ja ho escalfa e il·lumina tot de nou. Durant el meu periple per la lluna he escrit molt i molt variat, així que amb paciència aniré penjant escrits vells que ara ja tenen per mi una altra dimensió, cal dir que també s'omplira de noves histories, moments i sensacions.

FINAL D'UNA ETAPA

Gairebé un any desprès, la historia es torna a repetir. Però amb la diferencia que ara es a l’inversa.

El que un dia era un viatge d’anada ara es de tornada, l’important es que tornen tots tres junts, tal com fa un any van venir.

L’únic que canvia d’un viatge a un altre son les sensacions, els pensaments i les emocions. El que avanç tenia regust a por, desconfiança i preocupació, ara a esdevingut en un sentiment de confiança, victòria i sobretot de superació.

Ella, se’n torna amb la força i la satisfacció de saber que ho aconseguit. I ells, l’altre peça important d’aquesta petita aventura, sen tornen saben que a pesar de la distancia que els separaven, han aportat el seu granet de sorra per que ella mai es sentis sola.

ÈPOCA DE CANVIS....

A vegades, quant es de nit i estic estirat al llit, mentre a fora la ciutat dorm i els carrers reposen del bullici del dia, quant no hi ha soroll i aparentment regne la calma, es aleshores quant aprofito per pensar amb tranquil•litat.
Però últimament un estrany pensament em ve al cap, just en el instant avanç de que tanqui els ulls. Un pensament que es transforma en una sensació de incertesa per el que hagués pogut passar, si jo, no hagués marxat de aquella ciutat.
La veritat es que pensar en això es, a hores d’ara, inútil e innecessari.
El que se segur, es que si no hagués decidit fer les maletes i anar-me’n lluny, segurament, ara seguiria atrapat a una feina, a uns horaris esclaus que em comprimien, seguiria enclat a una ciutat a la que estimo, però que començava a saberla de memòria. Una ciutat on gaudia d’una vida còmoda i estable però monòtona i apunt de ser avorrida.
Per moltes dificultats que ara estic tenint, mentre a poc a poc intento obrir-me camí en aquesta nova ciutat, agraeixo haver tingut la valentia i la decisió de haver decidit girar el meu destí.