QUIERO TODO.

Quiero ser paciente.

Quiero ir pausado y sin prisa,

saboreando cada momento que la vida me da.

Quiero no darle tantas vueltas a las cosas.

Quiero no ser tan obsesivo.

Quiero aprender que todas las cosas tienen un proceso, y que el “todo” no se consigue “ahora mismo”.

Quiero andar mirando a mi alrededor, no absorto en mis pensamientos.

Quiero tener un motivo por el que sonreír cada día.

Quiero no tener complicaciones

Quiero no hundirme cuando las cosas no salen como esperaba.

Quiero aprender de cada paso en falso.

Quiero que todo en mi fluya.

Quiero sentirme libre.

Quiero la paz interior.

Quiero abrazar y ser abrazado.

Quiero el calor de los míos.

Quiero ciento veinte kilómetros de bici a tu lado.

Quiero por las noches un beso en la frente de los tuyos.

Quiero un Nero junto a ti.

Quiero que todo vaya bien contigo.

Quiero ir poco a poco.

Quiero un veinti-uno de febrero junto a ti.

Quiero dormir a tu lado.

Quiero ver tu cara al despertar.

Quiero viajar por rincones insospechados.

Quiero soñar.

Quiero aventuras.

Quiero experiencias nuevas.

Quiero ver un sol radiante por las mañanas.

Quiero ver el cielo azul.

Quiero escuchar los pájaros al andar.

Quiero pasear bajo la fina capa de lluvia de Liverpool.

Quiero un Menorca y su paz.

Quiero tener una “vida normal”,

Sin recaídas de ningún tipo

Quiero dejar de ir al medico, cada mes.

Quiero tatuarme mi R en la muñeca,

Para no olvidar, para no caer de nuevo, para al mirarla saber que salí adelante.

Quiero no ingresar nunca mas al hospital

Quiero aprender a estar “solo” sin depender de los demás.

Quiero aprender a disfrutar del momento,

Rodeado de gente o solo, pero disfrutando.

Quiero expresarme bien cuando hablo, sin nervios,

Quiero no tener miedos interiores.

Quiero ser comprendido, tal como soy,

Quiero noches de verano.

Quiero atardeceres en la playa.

Quiero un piso de alquiler.

Quiero abrir un pequeño café,

Acogedor, tranquilo, donde al entrar el tiempo se pare.

Quiero que mis sueños se cumplan ya de una vez.

Quiero ser feliz.

Quiero creer que soy feliz.

PRIMERA SETMANA A VALENCIA...

Les coses fa temps que van canviar, i la feina ja no es una prioritat a la meva vida, ja no es el mes important, jo he canviat, i durant aquets dos anys i mig m’han passat tantes coses, e descobert tantes coses, que a conseqüència de tot això jo e anat canviant… i ara me’n adono…

La primera setmana completa a Valencia, encara que a anat endavant sense cap problema a la feina, s’ha fet llarga, pesada, feixuga… Trobo a faltar coses de Barcelona, i la vida que portava, amb qui xerrava , amb qui em relacionava, en definitiva, amb tota aquella gent que m’ha fet costat tot aquest temps, i que per a mi eren molt importants..

Se que que la vida que portava a Barcelona, no era normal, i jo m’havia de espavilar, però en el fons sabia que passaria això…

Que em sentiria sol. Em vaig deixar endur, per totes les opinions del meu voltant, inclòs d’una dona que nomes valora l’aspecte mèdic, i vaig oblidar d’escoltar-me. Ara se el perquè me’n vaig anar a Liverpool, i el per que allò em va fer sentir tan be, lliure, i a conseqüència de allò vaig créixer i vaig madurar, i va fer que veies la vida de un altre manera. I desprès esta el “viatge a la lluna”, que va ser el punt d’inflació al per que jo e canviat tant interiorment, per això estic tant agraït d'aquell “viatge astral”per que gracies allò em va fer sentir lliure, millor persona, mes humà, mes sensible, i amb uns altres valors.

Encara que e fet moltes coses aquesta primera setmana completa, els amics, pesa important del perquè vaig vindre no els veig, tenen la seva vida muntada, ja no es com quant vivia aquí, i apart, els meus horaris son incompatibles amb els seus…

En alguns moments no tinc coses a fer, i aleshores es quant li donc voltes a les coses..

Trobo a faltar la meva família, a vosaltres, els que heu estat aquí durant tots aquets dies, els que m’heu fet costat en els moments mes difícils, que m’heu ajudat amb consells i xerrades..ara me’n adono de tot el valor important que per mi tenia aquells moments.

També us trobo a faltar a vosaltres, als amics, de Barcelona, a la meva gent, com son les coses ee?? Fa dos anys i mig no tenia relació amb vosaltres, i ara sento la necessitat de estar amb vosaltres.

I a tu… també et trobo a faltar.. em ve de gust estar amb tu, encara que ens coneixem poc, encara que estan aquí parlem molt, et trobo a faltar.. hi han moments que em venen de gust abraçar-te, donar-te un peto, xerrar amb tu, i no puc..

Sort del diumenge que agafo el tren me’n vaig e intento carregar piles per tota la setmana,i torno renovat, i amb ànim per aguantar la setmana..

Quant estava a Barcelona, no volia estar allà, sempre o comparava amb València, ara que estic aquí vull estar a allà..

Cada dia que passa, me’n adono mes que la meva etapa laboral a valència es va acabar.

Intentaré portar-ho el millor que pugui, suposo que encara m’haig de acostumar, tot i aixi es un repte, enfrontar-me a la feina un altre cop, encara que nomes porto una setmana i ja e tingut prou per saber que puc començar a treballar on vulgui, per que estic preparat.

GRACIES PER FER-ME RECORDAR AQUELL DIA

Avui m’han fet recordar aquell dia, en que sobre la bici creia que no pujaria el tibidabo. I poc a poc he anat recordant tot l’esforç que vaig fer, com em queien les gotes de suor, com la respiraccio es trencava, com el cor bategava de energia, com no vaig baixar de la bici encara que em moria de ganes…
Encara recordo lo bonic que va ser, tots dos sols, com m’animaves, com m’empanyies, com m’ajudaves.
I l’esmorzar de despres mentre parlavem de l’aficcio que aquell dia ens va començar a unir.
Recordo aquella sensació de satisfacció per el meu cos, i la dutxa revitalitazadora de desprès, i com em vaig sentir de viu durant tot el dia a pesar de la gran quantitat de medicació que portava a sobre, a pesar de tot el patiment que portava al darrere… Vaig descobrir en mi una sensació que no coneixia.
No em vaig deixar vèncer per el patiment i per les ganes de posar peu a terra.
Ara es tracte de això, de aixecar-te del llit com o vaig fer aquell dia, de no posar peu a terra, de anar pujant poc a poc, amb constància, amb esforç, amb energia. Nomes així me’n sortiré, se que puc encara que costi, encara que mi deixi la pell, costarà, costarà molt… però se que puc.

PERQUE COSTI EL QUE COSTI SEMPRE SURT EL SOL.

A vegades et sents perdut, sense força, sense ànim… i cal parar-se agafar aire… a vegades creus que no pots continuar, que mai acabarà de sortir el sol.

I quant el sol esta sortint, ve alguna cosa i et fa aterrar de nou. i tornes a sentir aquest sentiment de ràbia, de pena i tristor, de pèrdua, de culpabilitat, de que s’acaba el mon… aquest sentiment que no et deixa viure des de fa un temps.

Però potser ja es hora de esforçar-se, de remuntar, e fer un avanç, un pas mes. I tirar endevant, com sempre ho he fet, sense por, i deixant-me la pell. Per molt que costi, altres vegades ho e fet.. he pogut sortir de pitjors… Se que no estic ni estaré sol perquè sempre tindre el suport incondicional de la gent que estimo i t’estima, la que mai t’ha deixat de banda, la que sempre a estat aquí i la que mai t’ha fallat.

Però jo haig de fer l’esforç, intentar-ho amb tota la força, amb totes les ganes, com quant vaig sortir de l’hospital, amb aquella energia que em menjava el mon, i amb aquella sentiment que ningú ni cap cosa em podien fer caure.

A LOS QUE QUEDARON DORMIDOS EN EL NUNCA

A los que se quedaron dormidos en el nunca,

a los que sueñan sus verdades y se las niegan,

a los que tinen mucho miedo

y lloran por cualquier cosa

y se ocultan la cara de vergüenza.

A los tímidos

A los solos, a los raros,

y a los que dudan y dudan

y les llaman inmaduros, débiles.

A los que duermen en la fria cama del psiquiátrico,

A las madres que cogen la mano de su hijo ingresado.

Os digo: que no nos vendan verdades, por que la verdad no existe.

La Verdad y la Razón son creaciones del ser humano,

Para doler, para medir.

Hay que luchar contra el silencio y la ignaorancia,

No somos enfermos.

¿Quién tiene la verdad absoluta, la realidad absoluta?

¡Que la muestre, que la enseñe si puede!

¡Es mentira, mentira, no existe!

A los que llevan cicatrices por haberse rajado las venas,

A los que consiguieron no rajárselas.

A los que están paralizados de angustia,

Paralizados por ser, amar, soñar.

A los que llaman vagos, idiotas, locos, débiles.

No escucheis la voz de los que viven sólo para tener.

A los que por ansiedad fuman dos paquetes diarios.

A los que no son sociables, ni aptos, ni lucidos,

ni extrovertidos, ni simpáticos, ni asertivos, ni normales.

A los que nunca superarán un test psicotécnico,

a los que llevan medicación en el bolso y el monedero vacío,

a los que estan atados ahora en una cama y no nos oyen.

A los psiquiatras que que abrazan a sus pacientes

Y pidieron alguna vez consejo al que llamaron esquizofrénico.

A los que tenemos certificado de disminución

y leemos a Lorca y Nietzsche y lo que haga falta.

A los que no soportaron el túnel y se fueron para siempre ,

A los que atravesamos cada día el túnel

agarrados aunque sea en las paredes negras.

A todos los que saben o quieren escucharnos

Y no se fían sólo de los manuales, libros, tesis,

Estudios y estadísticas.

A los psicologos que dan besos.

A los que ya hemos transitado por el infierno y el cielo

y no queremos volver más allí.

Y sobre todo,

A todas esas pupilas dilatadas de tanta química

Que miran aturdidas y absortas

Pero tienen la luz más hermosa.

A todos os digo:

- No existe la locura sino gente que sueña despierta-

Princesa Inca.

AMUNT!!

Avui es vint-i-nou de març, avui la meva princeseta fa cinc anys, a Barcelona ja es primavera, han allargat l’hora i el sol ja comença a escalfar tot. Avui fa un sol radiant, que convida a treures el jersei. He anat amb bici per cremar-ho tot, he suat i me sentit be. D’aquí uns dies me’n vaig a València, a veure la gent, els amics, a contagiar-me de la llum i l’energia que València em dona…

MI FOTO SIN CÁMARA

Mi foto sin càmara: tres mujeres de mediana edad, a mi entender jubiladas ya... Sentadas en una mesa redonda de un café cualquiera, entre croissants, cafés y zumos, ellas rien se cuentan anécdotas, secretos, historias... celeberan a su manera el día de la mujer.

28 ANYETS

Ja estan aquí, els vint i vuit ja han arribat... esperem que aquesta nova etapa que començo avui mateix, em porti infinitats de coses bones i positives, se que també n’hi hauran de dolentes, però les anirem paint, superant cada dia.. pas a pas... com fins ara. Recordo que algú em va dir que no seria fàcil.. No se el que aquets vint i vuit em tenen amagat, quantes sorpreses vindran, però intueixo que serà una gran any, però nomes si m'ho curro.

EL SEU MOMENT...

Ell respira pausadament, assaborint les ultimes gotes d’un amarg cafè mentre es posa el dia de les ultimes noticies d’actualitat que sacseja el nostre mon... I recorda que en el seu temps tot anava millor.... mentrestant a fora la vida segueix amb el seu tràfic habitual, ell ho observa, detalladament, amb la paciència i el temps que ara l’envolta...

BENVINGUT FEBRER

Obrim la porta al mes de febrer, potser caldrà posar la rentadora i estendre els dies negres al sol.