PRIMERA SETMANA A VALENCIA...

Les coses fa temps que van canviar, i la feina ja no es una prioritat a la meva vida, ja no es el mes important, jo he canviat, i durant aquets dos anys i mig m’han passat tantes coses, e descobert tantes coses, que a conseqüència de tot això jo e anat canviant… i ara me’n adono…

La primera setmana completa a Valencia, encara que a anat endavant sense cap problema a la feina, s’ha fet llarga, pesada, feixuga… Trobo a faltar coses de Barcelona, i la vida que portava, amb qui xerrava , amb qui em relacionava, en definitiva, amb tota aquella gent que m’ha fet costat tot aquest temps, i que per a mi eren molt importants..

Se que que la vida que portava a Barcelona, no era normal, i jo m’havia de espavilar, però en el fons sabia que passaria això…

Que em sentiria sol. Em vaig deixar endur, per totes les opinions del meu voltant, inclòs d’una dona que nomes valora l’aspecte mèdic, i vaig oblidar d’escoltar-me. Ara se el perquè me’n vaig anar a Liverpool, i el per que allò em va fer sentir tan be, lliure, i a conseqüència de allò vaig créixer i vaig madurar, i va fer que veies la vida de un altre manera. I desprès esta el “viatge a la lluna”, que va ser el punt d’inflació al per que jo e canviat tant interiorment, per això estic tant agraït d'aquell “viatge astral”per que gracies allò em va fer sentir lliure, millor persona, mes humà, mes sensible, i amb uns altres valors.

Encara que e fet moltes coses aquesta primera setmana completa, els amics, pesa important del perquè vaig vindre no els veig, tenen la seva vida muntada, ja no es com quant vivia aquí, i apart, els meus horaris son incompatibles amb els seus…

En alguns moments no tinc coses a fer, i aleshores es quant li donc voltes a les coses..

Trobo a faltar la meva família, a vosaltres, els que heu estat aquí durant tots aquets dies, els que m’heu fet costat en els moments mes difícils, que m’heu ajudat amb consells i xerrades..ara me’n adono de tot el valor important que per mi tenia aquells moments.

També us trobo a faltar a vosaltres, als amics, de Barcelona, a la meva gent, com son les coses ee?? Fa dos anys i mig no tenia relació amb vosaltres, i ara sento la necessitat de estar amb vosaltres.

I a tu… també et trobo a faltar.. em ve de gust estar amb tu, encara que ens coneixem poc, encara que estan aquí parlem molt, et trobo a faltar.. hi han moments que em venen de gust abraçar-te, donar-te un peto, xerrar amb tu, i no puc..

Sort del diumenge que agafo el tren me’n vaig e intento carregar piles per tota la setmana,i torno renovat, i amb ànim per aguantar la setmana..

Quant estava a Barcelona, no volia estar allà, sempre o comparava amb València, ara que estic aquí vull estar a allà..

Cada dia que passa, me’n adono mes que la meva etapa laboral a valència es va acabar.

Intentaré portar-ho el millor que pugui, suposo que encara m’haig de acostumar, tot i aixi es un repte, enfrontar-me a la feina un altre cop, encara que nomes porto una setmana i ja e tingut prou per saber que puc començar a treballar on vulgui, per que estic preparat.

PERQUE COSTI EL QUE COSTI SEMPRE SURT EL SOL.

A vegades et sents perdut, sense força, sense ànim… i cal parar-se agafar aire… a vegades creus que no pots continuar, que mai acabarà de sortir el sol.

I quant el sol esta sortint, ve alguna cosa i et fa aterrar de nou. i tornes a sentir aquest sentiment de ràbia, de pena i tristor, de pèrdua, de culpabilitat, de que s’acaba el mon… aquest sentiment que no et deixa viure des de fa un temps.

Però potser ja es hora de esforçar-se, de remuntar, e fer un avanç, un pas mes. I tirar endevant, com sempre ho he fet, sense por, i deixant-me la pell. Per molt que costi, altres vegades ho e fet.. he pogut sortir de pitjors… Se que no estic ni estaré sol perquè sempre tindre el suport incondicional de la gent que estimo i t’estima, la que mai t’ha deixat de banda, la que sempre a estat aquí i la que mai t’ha fallat.

Però jo haig de fer l’esforç, intentar-ho amb tota la força, amb totes les ganes, com quant vaig sortir de l’hospital, amb aquella energia que em menjava el mon, i amb aquella sentiment que ningú ni cap cosa em podien fer caure.

SEMPRE AMB TU...

Decisions difícils, complicades, de les que fan mal, però totes meditades.

Moments delicats en el qual un ha de triar el camí a seguir, la direcció per on s’ha de continuar…

S’ha de ser valent per tirar endavant, per seguir a pesar de les circumstàncies, sabent que el millor sempre esta per arribar. Un ha de ser fort o forta, depenent dels casos i omplir-se de coratge i valentia per fer front a situacions a vegades insostenibles.

I així, poc a poc anar seguint endavant per poder continuar creixent, continuar lluitant, continuar vivint…

UN DIA CLAR MALGRAT LA BOIRA

Aquest mati, Barcelona s’ha despertat mig emboirada. Una boira suau que a mida que les hores passant es va fent mes espessa. Paisatge boirós que et fa pensar en Liverpool, Londres i amb ells la seva llum i la seva llibertat que et va donar a tu.

Una boira que et fa veure amb claredat el que t’ha passat.

El teu cap també s’ha emboirat, s’ha emboirat tant que fins i tot a contagiat tot Barcelona. Però saps amb certesa que dema sortirà el sol, o pluja, la veritat es que tant t’he fot, perquè avui et sents be, amb mitja o gairebé tota la batalla guanyada.

Però encara et toca ser una mica mes pacient, i seguir sent pacient fins que tornis a ser tu mateix, que serà quant surtis d’aquí dintre.

CON LA MUSICA A OTRA PARTE

Aquí deixo una cançó que m’ha acompanyat durant la meva llarga estada a la lluna.

Una cançó que es diu “ El día que no pueda mas” que per mi diu moltes coses, espero que us agradi. Disfruteu-la com jo la he disfrutat.

FINAL D'UNA ETAPA

Gairebé un any desprès, la historia es torna a repetir. Però amb la diferencia que ara es a l’inversa.

El que un dia era un viatge d’anada ara es de tornada, l’important es que tornen tots tres junts, tal com fa un any van venir.

L’únic que canvia d’un viatge a un altre son les sensacions, els pensaments i les emocions. El que avanç tenia regust a por, desconfiança i preocupació, ara a esdevingut en un sentiment de confiança, victòria i sobretot de superació.

Ella, se’n torna amb la força i la satisfacció de saber que ho aconseguit. I ells, l’altre peça important d’aquesta petita aventura, sen tornen saben que a pesar de la distancia que els separaven, han aportat el seu granet de sorra per que ella mai es sentis sola.

ÈPOCA DE CANVIS....

A vegades, quant es de nit i estic estirat al llit, mentre a fora la ciutat dorm i els carrers reposen del bullici del dia, quant no hi ha soroll i aparentment regne la calma, es aleshores quant aprofito per pensar amb tranquil•litat.
Però últimament un estrany pensament em ve al cap, just en el instant avanç de que tanqui els ulls. Un pensament que es transforma en una sensació de incertesa per el que hagués pogut passar, si jo, no hagués marxat de aquella ciutat.
La veritat es que pensar en això es, a hores d’ara, inútil e innecessari.
El que se segur, es que si no hagués decidit fer les maletes i anar-me’n lluny, segurament, ara seguiria atrapat a una feina, a uns horaris esclaus que em comprimien, seguiria enclat a una ciutat a la que estimo, però que començava a saberla de memòria. Una ciutat on gaudia d’una vida còmoda i estable però monòtona i apunt de ser avorrida.
Per moltes dificultats que ara estic tenint, mentre a poc a poc intento obrir-me camí en aquesta nova ciutat, agraeixo haver tingut la valentia i la decisió de haver decidit girar el meu destí.