Es època de fer balanç, de propòsits nous, d’il·lusió i màgia. De sopars i dinars familiars envoltats de gent que estimes, amb espelmes i musica que escalfen la vetllada.
Es moment de torrons, reunions i sobretaules llargues. De sacs que venen carregats de regals i de tradicions musicals. De brindis i retrobament. De mirades, rialles i abraçades...
Es època de desitjar-nos Bon Nadal.
El cafè Nero, era més que un cafè. Era un lloc especial, acollidor, bonic. Era un petit oasis en una ciutat marcada per la pluja diària i el fred.
Fa temps que trobes a faltar un cafè com aquell, amb aquelles grans finestres per on entrava el sol quant sortia, amb la cara amable de la gent que hi treballava, amb aquell gran e imponent arbre a fora, que cada dia et donava la força per seguir a pesar de les dificultats.
El moment Nero, era més que un ritual diari, era més que un simple cafè…
Segueixes buscant un lloc com aquell aquí, un cafè on quant entraves, tot prenia un altre sentit i el temps semblava que s’aturés per uns instants, poden així disfrutar d’un bon cafè, de la companyia, de la atmosfera que allà es respirava…
Ets petita i juganera, però ploranera quan fa falta. Amb cara d’àngel i nas petit, ulls grans i divertits, mirada viva i jovial. Simpàtica, bonica, preciosa, amb cabells negres i boqueta de pinyó. Així ets tu, la petita que porto al cor, perquè des de que vas néixer
Viatge amb cotxe emocionant, divertit, alegre, a cegues, sense saber amb certesa el destí. Guiat per l’emoció i les pistes que et brinda el camí, arribes a la torre d’alta mar. Bonic i acollidor restaurant, mirador per excel·lència situat al cor del port vell de Barcelona.
Agradable velada, per celebrar un bonic i gran aniversari.
Passeig agradable, el que has fet aquest mati, acompanyat d'una companyia immillorable. Passeig tranquil, des del mirador fins a dalt del Tibidabo, una petita preparació per el que vindrà més endevant. A poc a poc, però sense pausa vas pujant, et costa, et canses, però t'enadon-es que respirant fons tot sembla més fàcil. A mesura que vas pujant també aneu xerrant, feia temps que no ho disfrutaves, tots dos sols, amb confiança, amb complicitat. Quan mires ja s'ha acabat el camí i ja as fet el cim, i una sensació d’alliberament i relax se t’apodera, et pares i t’ho mires... T'enadones que estàs be, a gust, que t’està anant bé aquest passeig, i es aleshores quan des d’un bar pròxim sona Coldplay, i ja es pura felicitat el sentiment que t’engloba. I t’assentes, per esmorzar, per disfrutar de la música, per rematar el passeig, per acabar de sentir-te a gust amb la companyia que tens al costat, i es quan, amb la panxa plena i el cos ple de sensacions bones, es quan enfiles el camí de tornada.
Camines per el carrer, desprès d’un mes tancat allà, per fi ara tornes a estar lliure, i les coses rebent un altre sentit, el mateix sentit que quant vas tornar de Liverpool però aquest cop, a pesar del patiment, aquest cop tornes renovat.
Segueixes baixant pel carrer mentre l’aire et despentina els cabells i el sol t’il·lumina la cara, t’escalfa el cos. Jo mentrestant vaig badant amb tot, fixant-me un altre cop amb tot, però aquest cop com a espectador. Vaig mirant lentament la gent, com a poc a poc treballa, mentre tu com a bon espectador i a la vegada vividor et conformes nomes en respirar. I respires fondo, tant fort que sembla que es trenqui l’aire, perquè així a la vegada et relaxes, per que el que ha passat es molt fort i ara necessites calma i tranquil·litat.
Però segueixes caminant i alhora gaudint d’aquest paisatge que feia tant que no disfrutaves. I encara que ho intentes sents que no pots, per més que per uns moments ho desitges no pots, no vols, ara mes que mai, no vols deixar de respirar.
Aquest mati, Barcelona s’ha despertat mig emboirada. Una boira suau que a mida que les hores passant es va fent mes espessa. Paisatge boirós que et fa pensar en Liverpool, Londres i amb ells la seva llum i la seva llibertat que et va donar a tu.
Una boira que et fa veure amb claredat el que t’ha passat.
El teu cap també s’ha emboirat, s’ha emboirat tant que fins i tot a contagiat tot Barcelona. Però saps amb certesa que dema sortirà el sol, o pluja, la veritat es que tant t’he fot, perquè avui et sents be, amb mitja o gairebé tota la batalla guanyada.
Però encara et toca ser una mica mes pacient, i seguir sent pacient fins que tornis a ser tu mateix, que serà quant surtis d’aquí dintre.
A vegades, les coses, les has de dir i les has de dir per el nom que sents, per el que són, per el que tenen. Sempre has de posar nom als sentiments, a les emocions i les sensacions, als moments i a les respostes, perquè les portes a dins, tant a dins que si no ho dius esclates, t’angoixes. I es aleshores, quan dius les coses per el nom que tenen, es quant et treus un pes de sobre. I tot pot començar a tornar a la realitat, a començar de nou, reinventan-se un mateix i així a la vegada, il·lusionar-te un altre vegada per les noves coses.
I a poc a poc anar tirant, com sempre ho has fet, però aquest cop amb paciència , amb prudència i sobretot amb més seny. Per que es aleshores quant et vas fent gran de veritat.
Gràcies a tots i a totes, per els ànims i el suport rebut, per deixar-ho tot i venirme a veure, per les trucades de suport a casa. Gràcies als metges que son uns grans professionals. Gràcies als petons, abraçades, carícies,mirades de complicitat, de patiment, als avions i trens vinguts de lluny, infinitats de moments plens d’afecte que, a vegades , estan aquí dalt, tancat, aïllat, jo no entenia el perquè de tot plegat.
Gràcies a tots però en especial a vosaltres tres. Perquè no heu tira endarrere a pesar de les meves mirades d’odi, les respostes a les vostres converses, els enfadós i les confessions que a vegades feien mal, molt de mal.
Gràcies perquè heu estat aquí, com sempre ho heu estat, heu estat fixes, sense por encara que en realitat en teníeu. Heu estat aquí sense moure’s del costat, de quin costat? El meu costat.
I se, que a pesar de la distancia que algun dia ens pugui separar, estareu sempre al meu costat si fa falta, se que ho donareu tot per animarme. Perquè es això, estan junts, perquè aquesta es la base, el nucli, la unió que sempre ens ha fet grans.
Aquí deixo una cançó que m’ha acompanyat durant la meva llarga estada a la lluna.
Una cançó que es diu “ El día que no pueda mas” que per mi diu moltes coses, espero que us agradi. Disfruteu-la com jo la he disfrutat.
Ha estat un mes dur, però mica en mica ja es va acabant, just avui he rebut l’alta així que a poc a poc tot va tornant a la normalitat. El final del túnel ja fa dies que s’entrevela i la gran llum del sol ja ho escalfa e il·lumina tot de nou. Durant el meu periple per la lluna he escrit molt i molt variat, així que amb paciència aniré penjant escrits vells que ara ja tenen per mi una altra dimensió, cal dir que també s'omplira de noves histories, moments i sensacions.
Durant gairebé un mes, he estat ingressat per un brot psicòtic persecutori, o així l’anomenen els metges. A mi, m’agrada més dir que estava viatjant per la lluna, sabent que algun dia tornaria però sense saber amb certesa quant es produïria.
Durant aquest viatge per la lluna, esfera rocosa per cert, he imaginat que era Superman, que venia de kriptonita, que controlava Barcelona, que havia estat elegit per alguna raó i em coneixia tothom. Fins i tot pensava que m’estaven ensenyant a conduir.
Ara sé que no era veritat, i així de pas em trec un pes de sobre, degut al meu afany per salvar el món.
Ara ja estic curat, però el nom de psicosis persecutòria o desajust químic del cervell no m'acava de agradar gaire, prefereixo pensar que estava tornant a jugar a ser petit amb molta imaginació. Cal dir, que ja he posat fi al meu periple per la lluna, gracies en part al coet vermell del Tintin, que m’ha fet aterrar de nou. Cal dir que ja estic tornant, que ja per fi, torno a ser jo.
Parada tècnica, la que ara efectues aquí, a la que es la teva ciutat.
Parada de repostament la que fas a Barcelona, la ciutat on has nascut, la que t’ha vist créixer i on hi viu la gent que mes estimes. Toca aturar-se, recargar piles, i pensar…
Pensar un nou destí, un nou lloc, nous horitzons per descobrir i en els quals et puguis novament enriquir de experiències noves.
No saps per quant de temps, però necessites posar benzina al cos, pensar el següent pas a seguir, el camí a triar…
Fa cinc anys que ja no hi vius, durant aquets cinc anys has passat per dos ciutats diferents una de l’altre, i sobretot diferents a Barcelona. Et be de gust estar un temps per aquí, gaudint de la que es la teva gent, dels amics, del barri, dels carrers que tantes vegades et van veure passar. Però a la vegada et fa por, no saps molt be si tu t’hi acostumaràs del tot. El que si saps es que nomes es tracte de una petita parada, tècnica, per recargar piles, repostar benzina i seguir…
Vuit mesos desprès des de que et vas comprar la entrada, una entrada que ja començava a estar descolorida de tan esperar, una entrada que havies guardat com si d’un tresor es tractes. Vuit mesos mes tard, avui, per fi s’apaguen les llums i comença a sonar Life in Technicolor.
L’escenari s’omple de llum, la musica reçona per tots els costats i la gent comença a saltar. Enrere queden els vuit mesos d’espera, i les set hores que has estat fent cua per estar a primaríssima fila. Surt ell, comença a cantar i l’estadi s’ensorra del tot.
Seixanta-cinc mil veus que cantem juntes forma’n una sola veu. Entona’n les cançons que tantes vegades em escoltat, les que posen nom a les histories de cadascú, les cançons que ens fan somiar.
El cel de Montjuic que hores avanç amenaçava pluja ara es ple de papallones de colors al ritme de Lovers in Japan. Entre tant color i espectacle, l’estadi es calma per uns instants, per rendir un petit tribut, a un home que caminava amb passos màgics per sobre la lluna, i que ara per fi ja a trobat el merescut descans. Però enseguida torna l’eufòria al sonar les primeres notes del nou himne Viva la Vida, entre tanta cançó nova també hi estones per escoltar el mític Fix You, Yellow i The Scientist.
Al cap de gairebé dos hores i mitja de concert, sense veu, amb la pell de gallina, i amb un CD inèdit gratuït, enfiles el camí cap a casa, amb el record d’un concert que perdurarà sempre dins la teva memòria.
Hi han platges a gairebé tot arreu, però poques tan peculiars i singulars com aquesta.
Crosby Beach un dels pocs llocs on sembla que el temps no passi, que s’hagi aturat, fins hi tot tens la sensació que el temps no haguí existit mai.
Platja solitària, tranquil·la i grisa es el que penses quan sents el nom de Crosby Beach,
Però també et ve al cap la paraula art, degut a les casi 300 escultures en forma d’home mirant el mar que hi ha dispersades per tot arreu de la platja.
Unes escultures de covre, immòbils, casi fantasmagòriques, que et fan adonar-te’n que no ets en una platja qualsevol, sense voler et fan pensar que estàs en algun altre lloc.
La marea del mar també hi juga un paper important a Crosby Beach, ja que aquesta baixa depenent de l’hora, quant puja es poden observar gairebé totes les estàtues al mig del mar, com si aquestes 300 estàtues estiguessin caminant i flotant per sobre l’aigua, en canvi quan aquesta baixa, la platja es transforma en un paisatge increïble, ja que les petites restes d’aigua li donen un encant especial, un encant que et fan adonar-te per que a Crosby Beach es conegut amb el nom de Another Place, es aleshores quan tens la sensació de que et trobes en un altre lloc....
Surts de casa sense saber cap on vas, sense rumb establert, l’únic que saps es que avui tens ganes de sortir.
Vas caminant pausadament, a poc a poc, degut a la calor que fa, una calor que se'tenganxa, una calor que et recorda la de Barcelona.
Lentament, vas baixant cap el centre, badant amb tot el que trobes pel camí i escoltant el piuleix dels ocells, mica en mica vas creua’n carrers, deixant-los enrere, però tu encara no saps on vas.
Sense adonar-te’n, arribes a Albert Dock, i et contagies enseguida de la tranquil·litat i la calma que es respira en aquest lloc màgic.
Albert Dock, port marítim lligat històricament a la ciutat de Liverpool, antic lloc d’arribada i d’intercanvi de esclaus, vell magatzem de mercaderies, parada obligada del majestuós Titanic, i ara convertit en un important reclam turístic d’aquesta ciutat.
Si tens la sort i el plaer de poder passejar per ell, fora d’hora punta de turistes, quan tot esta quiet i en silenci, aparentment mort, quan el sol ja comença a amagar-se, en el moment que l’imponent color vermell de les seves grans columnes es veu reflectit en les seves calmades aigües, es aleshores on t’adones de la importància d’aquest lloc.
T’assentes en un banc pròxim que has pogut localitzar, tanques els ulls, respires, deixes que la seva tranquil·litat se’t vagi apoderant lentament, també ho fas amb el silenci, escoltes l’aire, et relaxes i somies…
Al sortir de casa no s’havies on anaves, però alguna cosa, potser la calma i la tranquil·litat tan fet arribar aquí.
Ara et sents be, feia dies que no hi anaves, potser ho necessitaves, ja gairebé no t’en recordavas del que Albert Dock et fa sentir.
Potser perquè son èpoques caloroses, i tu estàs aquí dalt passant fred i mullant-te, aquesta imatge sense voler-ho t’ha vingut al cap. Un quadre que penjava d’unes parets i que els teus ulls veien en temps d’estiu. Una imatge que et fa venir al cap centenar de records. Records d’ahir, d’avui, de sempre. Records solitaris i també de compartits, però en tot cas records envoltat de gent que estimes.
Una imatge que et transporta a cases grans i espaioses, parets blanques, finestres verdes que avanç eren marrons, habitacions compartides.
Dinars fets amb amor, tardes de platja i siluetes passejant per la sorra.
Butaques relaxants, moments de sobretaula jugant fent trampes al domino, i sobretot a migdiades endormiscades totes això si, envoltades de llibres. A Lluís i Pepi, a veïns, amics, i família.
Però també, hi venen records borrosos de jocs al carrer, de tertúlies de matinada, mapes del tresor dibuixats a ma, capses vermelles plenes de ninots, piscines petites de plàstic que avanç semblaven grans. I fins i tot records de ombres llunyanes, algu que amb camisa blava, barret blanc i ulleres de sol, seia a la seva cadira mirant quelcom passava al mig del carrer. Records també d’algun gos carinyos que es deixava passejar.
Infinitat de imatges, d’històries, de sentiments i moments compartits. Que estan aquí a dalt i sense saber perquè, t’han vingut al cap. Records que et fan feliç, records d’estiu, pensaments i sensacions viscudes que ara ja no pots oblidar, però tots:
RECORDS QUE TROVES A FALTAR
Per tot el que un dia et vaig escriure, i molt mes, avui et dic gràcies, mes que mai, per que aquell llunyà 5 de desembre de 1985 vinguessis al mon, gràcies també per haver cuidat de mi en tot moment, fins el punt que si jo s’havia que et tenia al costat a la vegada sabia que no em podia passar res dolent, i sobretot, sobretot….
GRÀCIES PER SER
Gairebé un any desprès, la historia es torna a repetir. Però amb la diferencia que ara es a l’inversa.
El que un dia era un viatge d’anada ara es de tornada, l’important es que tornen tots tres junts, tal com fa un any van venir.
L’únic que canvia d’un viatge a un altre son les sensacions, els pensaments i les emocions. El que avanç tenia regust a por, desconfiança i preocupació, ara a esdevingut en un sentiment de confiança, victòria i sobretot de superació.
Ella, se’n torna amb la força i la satisfacció de saber que ho aconseguit. I ells, l’altre peça important d’aquesta petita aventura, sen tornen saben que a pesar de la distancia que els separaven, han aportat el seu granet de sorra per que ella mai es sentis sola.
Perquè tothom necessita tenir el seu altre lloc, on poder assaborir els moments solitaris, un lloc per amagar i a la vegada alliberar les pors i les angoixes,
Es igual el que vulguis fer, perquè aquest lloc es teu. El que si es important es que cadascú tingui, en alguna part, un altre lloc.
