Vuit mesos desprès des de que et vas comprar la entrada, una entrada que ja començava a estar descolorida de tan esperar, una entrada que havies guardat com si d’un tresor es tractes. Vuit mesos mes tard, avui, per fi s’apaguen les llums i comença a sonar Life in Technicolor.
L’escenari s’omple de llum, la musica reçona per tots els costats i la gent comença a saltar. Enrere queden els vuit mesos d’espera, i les set hores que has estat fent cua per estar a primaríssima fila. Surt ell, comença a cantar i l’estadi s’ensorra del tot.
Seixanta-cinc mil veus que cantem juntes forma’n una sola veu. Entona’n les cançons que tantes vegades em escoltat, les que posen nom a les histories de cadascú, les cançons que ens fan somiar.
El cel de Montjuic que hores avanç amenaçava pluja ara es ple de papallones de colors al ritme de Lovers in Japan. Entre tant color i espectacle, l’estadi es calma per uns instants, per rendir un petit tribut, a un home que caminava amb passos màgics per sobre la lluna, i que ara per fi ja a trobat el merescut descans. Però enseguida torna l’eufòria al sonar les primeres notes del nou himne Viva la Vida, entre tanta cançó nova també hi estones per escoltar el mític Fix You, Yellow i The Scientist.
Al cap de gairebé dos hores i mitja de concert, sense veu, amb la pell de gallina, i amb un CD inèdit gratuït, enfiles el camí cap a casa, amb el record d’un concert que perdurarà sempre dins la teva memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada