PRIMERA SETMANA A VALENCIA...

Les coses fa temps que van canviar, i la feina ja no es una prioritat a la meva vida, ja no es el mes important, jo he canviat, i durant aquets dos anys i mig m’han passat tantes coses, e descobert tantes coses, que a conseqüència de tot això jo e anat canviant… i ara me’n adono…

La primera setmana completa a Valencia, encara que a anat endavant sense cap problema a la feina, s’ha fet llarga, pesada, feixuga… Trobo a faltar coses de Barcelona, i la vida que portava, amb qui xerrava , amb qui em relacionava, en definitiva, amb tota aquella gent que m’ha fet costat tot aquest temps, i que per a mi eren molt importants..

Se que que la vida que portava a Barcelona, no era normal, i jo m’havia de espavilar, però en el fons sabia que passaria això…

Que em sentiria sol. Em vaig deixar endur, per totes les opinions del meu voltant, inclòs d’una dona que nomes valora l’aspecte mèdic, i vaig oblidar d’escoltar-me. Ara se el perquè me’n vaig anar a Liverpool, i el per que allò em va fer sentir tan be, lliure, i a conseqüència de allò vaig créixer i vaig madurar, i va fer que veies la vida de un altre manera. I desprès esta el “viatge a la lluna”, que va ser el punt d’inflació al per que jo e canviat tant interiorment, per això estic tant agraït d'aquell “viatge astral”per que gracies allò em va fer sentir lliure, millor persona, mes humà, mes sensible, i amb uns altres valors.

Encara que e fet moltes coses aquesta primera setmana completa, els amics, pesa important del perquè vaig vindre no els veig, tenen la seva vida muntada, ja no es com quant vivia aquí, i apart, els meus horaris son incompatibles amb els seus…

En alguns moments no tinc coses a fer, i aleshores es quant li donc voltes a les coses..

Trobo a faltar la meva família, a vosaltres, els que heu estat aquí durant tots aquets dies, els que m’heu fet costat en els moments mes difícils, que m’heu ajudat amb consells i xerrades..ara me’n adono de tot el valor important que per mi tenia aquells moments.

També us trobo a faltar a vosaltres, als amics, de Barcelona, a la meva gent, com son les coses ee?? Fa dos anys i mig no tenia relació amb vosaltres, i ara sento la necessitat de estar amb vosaltres.

I a tu… també et trobo a faltar.. em ve de gust estar amb tu, encara que ens coneixem poc, encara que estan aquí parlem molt, et trobo a faltar.. hi han moments que em venen de gust abraçar-te, donar-te un peto, xerrar amb tu, i no puc..

Sort del diumenge que agafo el tren me’n vaig e intento carregar piles per tota la setmana,i torno renovat, i amb ànim per aguantar la setmana..

Quant estava a Barcelona, no volia estar allà, sempre o comparava amb València, ara que estic aquí vull estar a allà..

Cada dia que passa, me’n adono mes que la meva etapa laboral a valència es va acabar.

Intentaré portar-ho el millor que pugui, suposo que encara m’haig de acostumar, tot i aixi es un repte, enfrontar-me a la feina un altre cop, encara que nomes porto una setmana i ja e tingut prou per saber que puc començar a treballar on vulgui, per que estic preparat.

PERQUE COSTI EL QUE COSTI SEMPRE SURT EL SOL.

A vegades et sents perdut, sense força, sense ànim… i cal parar-se agafar aire… a vegades creus que no pots continuar, que mai acabarà de sortir el sol.

I quant el sol esta sortint, ve alguna cosa i et fa aterrar de nou. i tornes a sentir aquest sentiment de ràbia, de pena i tristor, de pèrdua, de culpabilitat, de que s’acaba el mon… aquest sentiment que no et deixa viure des de fa un temps.

Però potser ja es hora de esforçar-se, de remuntar, e fer un avanç, un pas mes. I tirar endevant, com sempre ho he fet, sense por, i deixant-me la pell. Per molt que costi, altres vegades ho e fet.. he pogut sortir de pitjors… Se que no estic ni estaré sol perquè sempre tindre el suport incondicional de la gent que estimo i t’estima, la que mai t’ha deixat de banda, la que sempre a estat aquí i la que mai t’ha fallat.

Però jo haig de fer l’esforç, intentar-ho amb tota la força, amb totes les ganes, com quant vaig sortir de l’hospital, amb aquella energia que em menjava el mon, i amb aquella sentiment que ningú ni cap cosa em podien fer caure.

A LOS QUE QUEDARON DORMIDOS EN EL NUNCA

A los que se quedaron dormidos en el nunca,

a los que sueñan sus verdades y se las niegan,

a los que tinen mucho miedo

y lloran por cualquier cosa

y se ocultan la cara de vergüenza.

A los tímidos

A los solos, a los raros,

y a los que dudan y dudan

y les llaman inmaduros, débiles.

A los que duermen en la fria cama del psiquiátrico,

A las madres que cogen la mano de su hijo ingresado.

Os digo: que no nos vendan verdades, por que la verdad no existe.

La Verdad y la Razón son creaciones del ser humano,

Para doler, para medir.

Hay que luchar contra el silencio y la ignaorancia,

No somos enfermos.

¿Quién tiene la verdad absoluta, la realidad absoluta?

¡Que la muestre, que la enseñe si puede!

¡Es mentira, mentira, no existe!

A los que llevan cicatrices por haberse rajado las venas,

A los que consiguieron no rajárselas.

A los que están paralizados de angustia,

Paralizados por ser, amar, soñar.

A los que llaman vagos, idiotas, locos, débiles.

No escucheis la voz de los que viven sólo para tener.

A los que por ansiedad fuman dos paquetes diarios.

A los que no son sociables, ni aptos, ni lucidos,

ni extrovertidos, ni simpáticos, ni asertivos, ni normales.

A los que nunca superarán un test psicotécnico,

a los que llevan medicación en el bolso y el monedero vacío,

a los que estan atados ahora en una cama y no nos oyen.

A los psiquiatras que que abrazan a sus pacientes

Y pidieron alguna vez consejo al que llamaron esquizofrénico.

A los que tenemos certificado de disminución

y leemos a Lorca y Nietzsche y lo que haga falta.

A los que no soportaron el túnel y se fueron para siempre ,

A los que atravesamos cada día el túnel

agarrados aunque sea en las paredes negras.

A todos los que saben o quieren escucharnos

Y no se fían sólo de los manuales, libros, tesis,

Estudios y estadísticas.

A los psicologos que dan besos.

A los que ya hemos transitado por el infierno y el cielo

y no queremos volver más allí.

Y sobre todo,

A todas esas pupilas dilatadas de tanta química

Que miran aturdidas y absortas

Pero tienen la luz más hermosa.

A todos os digo:

- No existe la locura sino gente que sueña despierta-

Princesa Inca.

SEMPRE AMB TU...

Decisions difícils, complicades, de les que fan mal, però totes meditades.

Moments delicats en el qual un ha de triar el camí a seguir, la direcció per on s’ha de continuar…

S’ha de ser valent per tirar endavant, per seguir a pesar de les circumstàncies, sabent que el millor sempre esta per arribar. Un ha de ser fort o forta, depenent dels casos i omplir-se de coratge i valentia per fer front a situacions a vegades insostenibles.

I així, poc a poc anar seguint endavant per poder continuar creixent, continuar lluitant, continuar vivint…

FINAL DEL TÚNEL

Ha estat un mes dur, però mica en mica ja es va acabant, just avui he rebut l’alta així que a poc a poc tot va tornant a la normalitat. El final del túnel ja fa dies que s’entrevela i la gran llum del sol ja ho escalfa e il·lumina tot de nou. Durant el meu periple per la lluna he escrit molt i molt variat, així que amb paciència aniré penjant escrits vells que ara ja tenen per mi una altra dimensió, cal dir que també s'omplira de noves histories, moments i sensacions.

VIATGE I RETORN DE LA LLUNA

Durant gairebé un mes, he estat ingressat per un brot psicòtic persecutori, o així l’anomenen els metges. A mi, m’agrada més dir que estava viatjant per la lluna, sabent que algun dia tornaria però sense saber amb certesa quant es produïria.

Durant aquest viatge per la lluna, esfera rocosa per cert, he imaginat que era Superman, que venia de kriptonita, que controlava Barcelona, que havia estat elegit per alguna raó i em coneixia tothom. Fins i tot pensava que m’estaven ensenyant a conduir.

Ara sé que no era veritat, i així de pas em trec un pes de sobre, degut al meu afany per salvar el món.

Ara ja estic curat, però el nom de psicosis persecutòria o desajust químic del cervell no m'acava de agradar gaire, prefereixo pensar que estava tornant a jugar a ser petit amb molta imaginació. Cal dir, que ja he posat fi al meu periple per la lluna, gracies en part al coet vermell del Tintin, que m’ha fet aterrar de nou. Cal dir que ja estic tornant, que ja per fi, torno a ser jo.

TRANSICIÓ...

Parada tècnica, la que ara efectues aquí, a la que es la teva ciutat.

Parada de repostament la que fas a Barcelona, la ciutat on has nascut, la que t’ha vist créixer i on hi viu la gent que mes estimes. Toca aturar-se, recargar piles, i pensar…

Pensar un nou destí, un nou lloc, nous horitzons per descobrir i en els quals et puguis novament enriquir de experiències noves.

No saps per quant de temps, però necessites posar benzina al cos, pensar el següent pas a seguir, el camí a triar…

Fa cinc anys que ja no hi vius, durant aquets cinc anys has passat per dos ciutats diferents una de l’altre, i sobretot diferents a Barcelona. Et be de gust estar un temps per aquí, gaudint de la que es la teva gent, dels amics, del barri, dels carrers que tantes vegades et van veure passar. Però a la vegada et fa por, no saps molt be si tu t’hi acostumaràs del tot. El que si saps es que nomes es tracte de una petita parada, tècnica, per recargar piles, repostar benzina i seguir…

PERQUÈ ÉS NECESSARI...

Perquè tothom necessita tenir el seu altre lloc, on poder assaborir els moments solitaris, un lloc per amagar i a la vegada alliberar les pors i les angoixes, per gaudir dels triomfs i pair les derrotes. Un lloc en el qual puguis plorar o riure, depenent del dia, on el temps s’aturi durant uns instants perquè quant tot ho vegis perdut et pugis retrobar amb tu mateix i poder pensar amb tranquil·litat el següent pas a seguir. Un lloc que sigui teu, nomes teu, on puguis dir, fer i escriure el que tu vulguis, sense pressa, sense por, amb calma…

Es igual el que vulguis fer, perquè aquest lloc es teu. El que si es important es que cadascú tingui, en alguna part, un altre lloc.