Quant et vaig començar, no sabia amb certeza si et podria anar seguint, ni tampoc si la meva seria una aficio passatgera…
Però la veritat es que no ha estat aixi, poc o molt te anat actualitzant i avui resulta que compleixes el teu primer anyet de vida.
Em passat moments bons i dolents i junts les em vist de tots colors. I avui puc dir que quant necessito escriure, ebadirme o retrobarme amb mi mateix se on haig d’anar, perquè se que el meu alter lloc m’espera.
I per fi arriba el dia en que agafo l’avio cap a Menorca. Moltes coses han passat, l’espera ha estat llarga, no tot ha anat com hauria desitjat, però tenia tantes ganes…
M’esperan deu dies emocionants, plens de tranquilitat, de festes de Sant Joan, deu dies de platja i de racons bonics, però sobrtetot m’esperan uns dies en que gaudire i em deixare endur per la magia d’aquesta illa.
Diumenge 20 de juny del 2010
Per que el que tu volies era ben fàcil, però a vegades tot es complica i es capgira.
Es capgira tant que fins i tot en certs moments costa veure el sol…
Però per fi, aquets dies de tristor, de neguit, de llàgrimes, de pors, de impotència estan a punt de posar punt i final.
I podreu tornar a començar de nou, les dos soles, juntes i més fortes que mai.
Avui plou i fa fred, que millor per recordar que avui fa un any d’una data, d’un viatge que ho va camibiar tot.
Liverpool ja queda lluny però encara hi és present. Avui fa un any que m’en vaig anar, deixant darrere tot el que em comprimia, el que em neguitejava, deixant totes les pressions que a poc a poc m’envaïen.
Avui fa un any que va començar aquella aventura que em va omplir de noves il·lusions i nous projectes.
La pluja i el fred t’acosten més aquella data, aquell dia, aquell país que sempre plou i en el que em va fer cambiar.
Dinar amb família carregat d’emocions, d’alegries i retrobament. Tots junts units per a celebrar el meu vint-i-setè aniversari.
Nomes faltaves tu, però la llunyania i la dificultat per venir feien impossible la teva arribada. Però tots sabíem que encara que faltessis hi estaves present.
Se que no tardaràs en contestar a pesar de la llunyania des de la teva illa tranqui-la.
1000 petons i un somriure
En un mati gelat de febrer, amb un vent que et tomba al caminar i et despentina els cabells. Busques algun lloc calent, acollidor i tranquil per demanar un cafè i així a poc a poc que els ossos se’t desglacin de nou, busques un tallat calent en un bar amb encant de Sant Andreu. Per poder disfrutar d’un moment tranquil, on poder pensar i escriure, per deixar passar les hores mortes d’un mati glaçat d’hivern.
Decisions difícils, complicades, de les que fan mal, però totes meditades.
Moments delicats en el qual un ha de triar el camí a seguir, la direcció per on s’ha de continuar…
S’ha de ser valent per tirar endavant, per seguir a pesar de les circumstàncies, sabent que el millor sempre esta per arribar. Un ha de ser fort o forta, depenent dels casos i omplir-se de coratge i valentia per fer front a situacions a vegades insostenibles.
I així, poc a poc anar seguint endavant per poder continuar creixent, continuar lluitant, continuar vivint…
L’any que va acabar, serà recordat tota la meva vida…
Ha estat un any diferent, variat, enriquidor de experiències positives, en el que he disfrutat però també en el que he patit i en algunes ocasions ha estat difícil seguir endavant.
En aquets dotze mesos he viscut en tres ciutats diferents una de l’altre. Valencia, Liverpool i Barcelona tres ciutats que porto al cor, i en les que m’han aportat coses diferents però totes importa’ns i necessàries per el creixement i coneixement de mi mateix. Ha estat un any difícil, però a la vegada bonic i satisfactori. Ara comença un any més, i amb ell noves experiències i dificultats, la veritat es que no se amb certesa el que aquest any em te guardat. Però el que si se, es que almenys seran dotze mesos més tranquils, més calmats i potser més enriquidors del que ara han estat.
