GRACIES PER FER-ME RECORDAR AQUELL DIA

Avui m’han fet recordar aquell dia, en que sobre la bici creia que no pujaria el tibidabo. I poc a poc he anat recordant tot l’esforç que vaig fer, com em queien les gotes de suor, com la respiraccio es trencava, com el cor bategava de energia, com no vaig baixar de la bici encara que em moria de ganes…
Encara recordo lo bonic que va ser, tots dos sols, com m’animaves, com m’empanyies, com m’ajudaves.
I l’esmorzar de despres mentre parlavem de l’aficcio que aquell dia ens va començar a unir.
Recordo aquella sensació de satisfacció per el meu cos, i la dutxa revitalitazadora de desprès, i com em vaig sentir de viu durant tot el dia a pesar de la gran quantitat de medicació que portava a sobre, a pesar de tot el patiment que portava al darrere… Vaig descobrir en mi una sensació que no coneixia.
No em vaig deixar vèncer per el patiment i per les ganes de posar peu a terra.
Ara es tracte de això, de aixecar-te del llit com o vaig fer aquell dia, de no posar peu a terra, de anar pujant poc a poc, amb constància, amb esforç, amb energia. Nomes així me’n sortiré, se que puc encara que costi, encara que mi deixi la pell, costarà, costarà molt… però se que puc.

PERQUE COSTI EL QUE COSTI SEMPRE SURT EL SOL.

A vegades et sents perdut, sense força, sense ànim… i cal parar-se agafar aire… a vegades creus que no pots continuar, que mai acabarà de sortir el sol.

I quant el sol esta sortint, ve alguna cosa i et fa aterrar de nou. i tornes a sentir aquest sentiment de ràbia, de pena i tristor, de pèrdua, de culpabilitat, de que s’acaba el mon… aquest sentiment que no et deixa viure des de fa un temps.

Però potser ja es hora de esforçar-se, de remuntar, e fer un avanç, un pas mes. I tirar endevant, com sempre ho he fet, sense por, i deixant-me la pell. Per molt que costi, altres vegades ho e fet.. he pogut sortir de pitjors… Se que no estic ni estaré sol perquè sempre tindre el suport incondicional de la gent que estimo i t’estima, la que mai t’ha deixat de banda, la que sempre a estat aquí i la que mai t’ha fallat.

Però jo haig de fer l’esforç, intentar-ho amb tota la força, amb totes les ganes, com quant vaig sortir de l’hospital, amb aquella energia que em menjava el mon, i amb aquella sentiment que ningú ni cap cosa em podien fer caure.

A LOS QUE QUEDARON DORMIDOS EN EL NUNCA

A los que se quedaron dormidos en el nunca,

a los que sueñan sus verdades y se las niegan,

a los que tinen mucho miedo

y lloran por cualquier cosa

y se ocultan la cara de vergüenza.

A los tímidos

A los solos, a los raros,

y a los que dudan y dudan

y les llaman inmaduros, débiles.

A los que duermen en la fria cama del psiquiátrico,

A las madres que cogen la mano de su hijo ingresado.

Os digo: que no nos vendan verdades, por que la verdad no existe.

La Verdad y la Razón son creaciones del ser humano,

Para doler, para medir.

Hay que luchar contra el silencio y la ignaorancia,

No somos enfermos.

¿Quién tiene la verdad absoluta, la realidad absoluta?

¡Que la muestre, que la enseñe si puede!

¡Es mentira, mentira, no existe!

A los que llevan cicatrices por haberse rajado las venas,

A los que consiguieron no rajárselas.

A los que están paralizados de angustia,

Paralizados por ser, amar, soñar.

A los que llaman vagos, idiotas, locos, débiles.

No escucheis la voz de los que viven sólo para tener.

A los que por ansiedad fuman dos paquetes diarios.

A los que no son sociables, ni aptos, ni lucidos,

ni extrovertidos, ni simpáticos, ni asertivos, ni normales.

A los que nunca superarán un test psicotécnico,

a los que llevan medicación en el bolso y el monedero vacío,

a los que estan atados ahora en una cama y no nos oyen.

A los psiquiatras que que abrazan a sus pacientes

Y pidieron alguna vez consejo al que llamaron esquizofrénico.

A los que tenemos certificado de disminución

y leemos a Lorca y Nietzsche y lo que haga falta.

A los que no soportaron el túnel y se fueron para siempre ,

A los que atravesamos cada día el túnel

agarrados aunque sea en las paredes negras.

A todos los que saben o quieren escucharnos

Y no se fían sólo de los manuales, libros, tesis,

Estudios y estadísticas.

A los psicologos que dan besos.

A los que ya hemos transitado por el infierno y el cielo

y no queremos volver más allí.

Y sobre todo,

A todas esas pupilas dilatadas de tanta química

Que miran aturdidas y absortas

Pero tienen la luz más hermosa.

A todos os digo:

- No existe la locura sino gente que sueña despierta-

Princesa Inca.

AMUNT!!

Avui es vint-i-nou de març, avui la meva princeseta fa cinc anys, a Barcelona ja es primavera, han allargat l’hora i el sol ja comença a escalfar tot. Avui fa un sol radiant, que convida a treures el jersei. He anat amb bici per cremar-ho tot, he suat i me sentit be. D’aquí uns dies me’n vaig a València, a veure la gent, els amics, a contagiar-me de la llum i l’energia que València em dona…

MI FOTO SIN CÁMARA

Mi foto sin càmara: tres mujeres de mediana edad, a mi entender jubiladas ya... Sentadas en una mesa redonda de un café cualquiera, entre croissants, cafés y zumos, ellas rien se cuentan anécdotas, secretos, historias... celeberan a su manera el día de la mujer.

28 ANYETS

Ja estan aquí, els vint i vuit ja han arribat... esperem que aquesta nova etapa que començo avui mateix, em porti infinitats de coses bones i positives, se que també n’hi hauran de dolentes, però les anirem paint, superant cada dia.. pas a pas... com fins ara. Recordo que algú em va dir que no seria fàcil.. No se el que aquets vint i vuit em tenen amagat, quantes sorpreses vindran, però intueixo que serà una gran any, però nomes si m'ho curro.

EL SEU MOMENT...

Ell respira pausadament, assaborint les ultimes gotes d’un amarg cafè mentre es posa el dia de les ultimes noticies d’actualitat que sacseja el nostre mon... I recorda que en el seu temps tot anava millor.... mentrestant a fora la vida segueix amb el seu tràfic habitual, ell ho observa, detalladament, amb la paciència i el temps que ara l’envolta...

BENVINGUT FEBRER

Obrim la porta al mes de febrer, potser caldrà posar la rentadora i estendre els dies negres al sol.

EL GRAN MESTRE EN CONCERT....

Bona nit, siempre es un lujo y un honor y una emoción, volver no solo en esta ciudad sino también en este lugar. Esta vez el doble o el triple, por que ya saben ustedes que buscar libros a las dos de la mañana con un whisky, es un deporte de mucho riesgo. Y a la edad que teniendo una, con trece costillas no es lo mas adecuado. En fin, el caso es que hemos echo lo posible, rozando lo imposible para poder vernos aquí esta noche, para agradeceros la espera. Y la complicidad, hace poco mas de un año, cuando yo aun no había empezado esta gira y estaba aterrorizado, estando ahí a primera fila babeando viendo cantar al maestro Leonard Cohen.

Uno escribe siempre la misma canción sobre un niño con cara de viejo, que se atreve a volar sobre un cielo marrón que agoniza detrás del espejo.

Y uno, uno inventa siempre la misma canción del poeta borracho y su musa, del teclado mellado del acordeón del pecado mortal sin excusa.

Uno siempre canta la misma canción otra noche en el bar de la esquina, cerca de la estación, donde duerme un vagón, cuando el tiempo amenaza rutina.

Uno aúlla siempre la misma canción, como un perro ladrando a la luna con la misma trompeta y el mismo trombón de un mariachi que estuvo en la tuna.

Uno no acaba nunca la canción de los años que se desmoronan, y luego viene la hora de izar el telón y cantar por fin en Barcelona.

“Joaquín Sabina”

VISCA ELS NUVIS!

Son les sis de la tarda en un hotelet amb encant del Montseny. Sota la pluja ell l’espera nerviós, inquiet i mirant-la fixament. Ella camina decidida, també nerviosa enmig d’una alfombra de pètals de flors. Es miren, s’abracen i es fan un peto…

A partir d’aquí ja tot es diferent. Una cerimònia amb encant dedicada a les absències que es troben a faltar. Dos amics que llegeixen textos diferents però tots dos emotius. Es diuen el “ si vull” i les llàgrimes surten dels ulls. I venen les fotos de rigor, el pica-pica i un bo i suculent soparet. S’apaguen els llums i comença’n les sorpreses sota l’atenta mirada incrèdula de tothom.

Un vídeo de temps llunyans però que la fa vibrar, que li arriba molt endins… Però les sorpreses no s’acaben aquí, per que per repartir els regals protagonitzen un xou, un musical en tota regla. El que no saben es que estan protagonitza’n un casament trencador, especial i emocionant. En acabat arriba l’hora de la festa, ells ballant, disfruten amb cada una de les moltes cançons escollides per l’ocasió. Riuen, ballant, s’ho passen be, es nota que disfruten, es nota que son feliços, es nota que estan fets l’un per l’altre. La festa s’allarga fins passades les tres de la matinada, i ara ja es moment de enfilar cap a casa, no per tots ja que la festa continua en una masia prop d’Arbúcies.

Ja al llit, avanç que acloqui els ulls, les imatges van passant, retenint cada moment, revivint cada instant i assaborint-los a poc a poc, el resultat és, un casament que perdurarà durant anys en la memòria de tots.

24 de setembre del 2010