Oblivion

Avui fas noranta-tres anys. Gran edat que tu no perceps, que no te'n adones, però que arrosseges a la esquena. Potser per això avui estaves més curvada que mai.  Hem vingut a veure't però tu, des del teu núvol d'infantesa, no saps qui som. No ens recordes. Però un lleuger somriure que s'intueix als llavis encenen l'espurna del teu caliu als nostres ulls..en el fons, molt en el fons i amagat, sabem que reconèixes les nostres siluetes que es presenten davant dels teus ulls. I així ens ho fas saber, a la teva manera, amb el poc que et queda. Un tímid somriure perque les paraules no et surten ja, perque el cruixir de les teves dents no et deixen parlar, perque el tacte dels teus dits ja no ens palpa. 

Ara ja estaràs al llit, deixant la sala freda pintada de verd, i estic segur, que al aclucar els teus ulls cansats d'hores mortes, a la teva manera ens recordes.