VIATGE I RETORN DE LA LLUNA

Durant gairebé un mes, he estat ingressat per un brot psicòtic persecutori, o així l’anomenen els metges. A mi, m’agrada més dir que estava viatjant per la lluna, sabent que algun dia tornaria però sense saber amb certesa quant es produïria.

Durant aquest viatge per la lluna, esfera rocosa per cert, he imaginat que era Superman, que venia de kriptonita, que controlava Barcelona, que havia estat elegit per alguna raó i em coneixia tothom. Fins i tot pensava que m’estaven ensenyant a conduir.

Ara sé que no era veritat, i així de pas em trec un pes de sobre, degut al meu afany per salvar el món.

Ara ja estic curat, però el nom de psicosis persecutòria o desajust químic del cervell no m'acava de agradar gaire, prefereixo pensar que estava tornant a jugar a ser petit amb molta imaginació. Cal dir, que ja he posat fi al meu periple per la lluna, gracies en part al coet vermell del Tintin, que m’ha fet aterrar de nou. Cal dir que ja estic tornant, que ja per fi, torno a ser jo.

TRANSICIÓ...

Parada tècnica, la que ara efectues aquí, a la que es la teva ciutat.

Parada de repostament la que fas a Barcelona, la ciutat on has nascut, la que t’ha vist créixer i on hi viu la gent que mes estimes. Toca aturar-se, recargar piles, i pensar…

Pensar un nou destí, un nou lloc, nous horitzons per descobrir i en els quals et puguis novament enriquir de experiències noves.

No saps per quant de temps, però necessites posar benzina al cos, pensar el següent pas a seguir, el camí a triar…

Fa cinc anys que ja no hi vius, durant aquets cinc anys has passat per dos ciutats diferents una de l’altre, i sobretot diferents a Barcelona. Et be de gust estar un temps per aquí, gaudint de la que es la teva gent, dels amics, del barri, dels carrers que tantes vegades et van veure passar. Però a la vegada et fa por, no saps molt be si tu t’hi acostumaràs del tot. El que si saps es que nomes es tracte de una petita parada, tècnica, per recargar piles, repostar benzina i seguir…

PER FI...

Vuit mesos desprès des de que et vas comprar la entrada, una entrada que ja començava a estar descolorida de tan esperar, una entrada que havies guardat com si d’un tresor es tractes. Vuit mesos mes tard, avui, per fi s’apaguen les llums i comença a sonar Life in Technicolor.

L’escenari s’omple de llum, la musica reçona per tots els costats i la gent comença a saltar. Enrere queden els vuit mesos d’espera, i les set hores que has estat fent cua per estar a primaríssima fila. Surt ell, comença a cantar i l’estadi s’ensorra del tot.

Seixanta-cinc mil veus que cantem juntes forma’n una sola veu. Entona’n les cançons que tantes vegades em escoltat, les que posen nom a les histories de cadascú, les cançons que ens fan somiar.

El cel de Montjuic que hores avanç amenaçava pluja ara es ple de papallones de colors al ritme de Lovers in Japan. Entre tant color i espectacle, l’estadi es calma per uns instants, per rendir un petit tribut, a un home que caminava amb passos màgics per sobre la lluna, i que ara per fi ja a trobat el merescut descans. Però enseguida torna l’eufòria al sonar les primeres notes del nou himne Viva la Vida, entre tanta cançó nova també hi estones per escoltar el mític Fix You, Yellow i The Scientist.

Al cap de gairebé dos hores i mitja de concert, sense veu, amb la pell de gallina, i amb un CD inèdit gratuït, enfiles el camí cap a casa, amb el record d’un concert que perdurarà sempre dins la teva memòria.

CROSBY BEACH

Hi han platges a gairebé tot arreu, però poques tan peculiars i singulars com aquesta.

Crosby Beach un dels pocs llocs on sembla que el temps no passi, que s’hagi aturat, fins hi tot tens la sensació que el temps no haguí existit mai.

Platja solitària, tranquil·la i grisa es el que penses quan sents el nom de Crosby Beach,

Però també et ve al cap la paraula art, degut a les casi 300 escultures en forma d’home mirant el mar que hi ha dispersades per tot arreu de la platja.

Unes escultures de covre, immòbils, casi fantasmagòriques, que et fan adonar-te’n que no ets en una platja qualsevol, sense voler et fan pensar que estàs en algun altre lloc.

La marea del mar també hi juga un paper important a Crosby Beach, ja que aquesta baixa depenent de l’hora, quant puja es poden observar gairebé totes les estàtues al mig del mar, com si aquestes 300 estàtues estiguessin caminant i flotant per sobre l’aigua, en canvi quan aquesta baixa, la platja es transforma en un paisatge increïble, ja que les petites restes d’aigua li donen un encant especial, un encant que et fan adonar-te per que a Crosby Beach es conegut amb el nom de Another Place, es aleshores quan tens la sensació de que et trobes en un altre lloc....

ALBERT DOCK

Surts de casa sense saber cap on vas, sense rumb establert, l’únic que saps es que avui tens ganes de sortir.

Vas caminant pausadament, a poc a poc, degut a la calor que fa, una calor que se'tenganxa, una calor que et recorda la de Barcelona.

Lentament, vas baixant cap el centre, badant amb tot el que trobes pel camí i escoltant el piuleix dels ocells, mica en mica vas creua’n carrers, deixant-los enrere, però tu encara no saps on vas.

Sense adonar-te’n, arribes a Albert Dock, i et contagies enseguida de la tranquil·litat i la calma que es respira en aquest lloc màgic.

Albert Dock, port marítim lligat històricament a la ciutat de Liverpool, antic lloc d’arribada i d’intercanvi de esclaus, vell magatzem de mercaderies, parada obligada del majestuós Titanic, i ara convertit en un important reclam turístic d’aquesta ciutat.

Si tens la sort i el plaer de poder passejar per ell, fora d’hora punta de turistes, quan tot esta quiet i en silenci, aparentment mort, quan el sol ja comença a amagar-se, en el moment que l’imponent color vermell de les seves grans columnes es veu reflectit en les seves calmades aigües, es aleshores on t’adones de la importància d’aquest lloc.

T’assentes en un banc pròxim que has pogut localitzar, tanques els ulls, respires, deixes que la seva tranquil·litat se’t vagi apoderant lentament, també ho fas amb el silenci, escoltes l’aire, et relaxes i somies…

Al sortir de casa no s’havies on anaves, però alguna cosa, potser la calma i la tranquil·litat tan fet arribar aquí.

Ara et sents be, feia dies que no hi anaves, potser ho necessitaves, ja gairebé no t’en recordavas del que Albert Dock et fa sentir.

RECORDS D'ESTIU

Potser perquè son èpoques caloroses, i tu estàs aquí dalt passant fred i mullant-te, aquesta imatge sense voler-ho t’ha vingut al cap. Un quadre que penjava d’unes parets i que els teus ulls veien en temps d’estiu. Una imatge que et fa venir al cap centenar de records. Records d’ahir, d’avui, de sempre. Records solitaris i també de compartits, però en tot cas records envoltat de gent que estimes.

Una imatge que et transporta a cases grans i espaioses, parets blanques, finestres verdes que avanç eren marrons, habitacions compartides.

Dinars fets amb amor, tardes de platja i siluetes passejant per la sorra.

Butaques relaxants, moments de sobretaula jugant fent trampes al domino, i sobretot a migdiades endormiscades totes això si, envoltades de llibres. A Lluís i Pepi, a veïns, amics, i família.

Però també, hi venen records borrosos de jocs al carrer, de tertúlies de matinada, mapes del tresor dibuixats a ma, capses vermelles plenes de ninots, piscines petites de plàstic que avanç semblaven grans. I fins i tot records de ombres llunyanes, algu que amb camisa blava, barret blanc i ulleres de sol, seia a la seva cadira mirant quelcom passava al mig del carrer. Records també d’algun gos carinyos que es deixava passejar.

Infinitat de imatges, d’històries, de sentiments i moments compartits. Que estan aquí a dalt i sense saber perquè, t’han vingut al cap. Records que et fan feliç, records d’estiu, pensaments i sensacions viscudes que ara ja no pots oblidar, però tots:

RECORDS QUE TROVES A FALTAR

GRÀCIES

Per tot el que un dia et vaig escriure, i molt mes, avui et dic gràcies, mes que mai, per que aquell llunyà 5 de desembre de 1985 vinguessis al mon, gràcies també per haver cuidat de mi en tot moment, fins el punt que si jo s’havia que et tenia al costat a la vegada sabia que no em podia passar res dolent, i sobretot, sobretot….

GRÀCIES PER SER LA MEVA GERMANA

FINAL D'UNA ETAPA

Gairebé un any desprès, la historia es torna a repetir. Però amb la diferencia que ara es a l’inversa.

El que un dia era un viatge d’anada ara es de tornada, l’important es que tornen tots tres junts, tal com fa un any van venir.

L’únic que canvia d’un viatge a un altre son les sensacions, els pensaments i les emocions. El que avanç tenia regust a por, desconfiança i preocupació, ara a esdevingut en un sentiment de confiança, victòria i sobretot de superació.

Ella, se’n torna amb la força i la satisfacció de saber que ho aconseguit. I ells, l’altre peça important d’aquesta petita aventura, sen tornen saben que a pesar de la distancia que els separaven, han aportat el seu granet de sorra per que ella mai es sentis sola.

MOMENT NERO

Primer va ser una sola tassa de cafè la que algun dia es refugiava dintre el Nero. Al cap de cinc mesos el que era una tassa solitària se li va afegir una altre i les visites en aquella cafeteria es van intensificar, i aixi a poc a poc, les dos tasses de cafè van anar transformant el moment Nero en un ritual diari.
En aquella cafeteria s’hi trobaven be, i lentament, el van convertir en quasi un lloc de visita i parada obligada per a tot ser estimat que venia a veure’ls
Avui, un dimecres de pluja i fred, amb els cossos mig glaçats i amb ganes de refugiar-se en algun lloc repetim aquest ritual. La diferencia es que avui, en lloc de ser dos tasses de cafè en som quatre les que disfrutem d’aquest ritual agradable en aquesta cafeteria ja esdevinguda parada obligada en aquesta ciutat.
D’aquí dos dies tot això se’n aura anat i nomes quedarà el petit record proper. D’aquí dos dies, el que ara son quatre tasses es convertirà de nou en una sola tassa de cafè.
Però a dintre teu saps, que el moment Nero seguirà omplint les hores mortes, els dies de pluja, les estones solitàries en les que aprofitaràs per pensar.
Passi el que passi d’aquí dos dies endavant, seguirà havent-hi una sola tassa de cafè disfrutan d’aquest ritual màgic, d’aquest ritual diari, d’aquest ritual anomenat moment Nero.

ÈPOCA DE CANVIS....

A vegades, quant es de nit i estic estirat al llit, mentre a fora la ciutat dorm i els carrers reposen del bullici del dia, quant no hi ha soroll i aparentment regne la calma, es aleshores quant aprofito per pensar amb tranquil•litat.
Però últimament un estrany pensament em ve al cap, just en el instant avanç de que tanqui els ulls. Un pensament que es transforma en una sensació de incertesa per el que hagués pogut passar, si jo, no hagués marxat de aquella ciutat.
La veritat es que pensar en això es, a hores d’ara, inútil e innecessari.
El que se segur, es que si no hagués decidit fer les maletes i anar-me’n lluny, segurament, ara seguiria atrapat a una feina, a uns horaris esclaus que em comprimien, seguiria enclat a una ciutat a la que estimo, però que començava a saberla de memòria. Una ciutat on gaudia d’una vida còmoda i estable però monòtona i apunt de ser avorrida.
Per moltes dificultats que ara estic tenint, mentre a poc a poc intento obrir-me camí en aquesta nova ciutat, agraeixo haver tingut la valentia i la decisió de haver decidit girar el meu destí.